Celebrant Dalí

Ho va dir ell mateix i això sol quedar malament, però no era així en el seu cas. Dalí era un geni. Extravagant, potser una mica tronat? Pot ser, però a un geni cal demanar-li tot menys la normalitat aquesta dels capellans i les santes famílies nombroses. A Dalí li agradava una cèlebre frase d’André Gide: “Famílies, us odio.” Per això, si en Salvador va aguantar la tímida Anna Maria (que estimava molt Lorca) mai va suportar el seu pare, el notari de Figueres. Els que senten recels cap al geni de Dalí (fascinant imaginació i orfebre de la pintura) solen retreure-li la seva insensibilitat humana o política. És clar que Dalí va ser franquista –si no, no hauria pogut tornar a Cadaqués, el seu eix–, però ho va ser a la seva manera, utilitzant Franco, com Franco va utilitzar Dalí. Quan Picasso va fer una carta perquè els pintors no cedissin obra a la Biennal Hispanoamericana (1952) de Madrid, Dalí va contestar dient que ell cediria la seva obra amb orgull. Va oferir una solemne conferència sobre la seva pintura al teatre María Guerrero, adornat per a l’ocasió. Allà va concloure afirmant: “Picasso és un geni, jo també. Picasso és comunista, jo tampoc.” Dalí era tan Dalí que era impossible que fos en cap aspecte picassià. I com havia de ser franquista ni res polític qui feia orgies de nois guapos a l’Hôtel Meurice de París i veia les masturbacions més delicades que li assenyalava Amanda Lear? Diuen que Dalí, en veritat, només era voyeur.. No ho sé amb certesa, encara que n’hi ha testimonis. Però no se m’acut, amb estil, una sensualitat més refinada. El geni de Dalí el va veure Freud (una de les seves obsessions) quan Dalí va portar a Londres, a finals del 1938, el seu esplèndid Narcís, el noi/roca que mira el mar/llacuna. I Freud va declarar –a ell ja li quedava poc temps– que aquest pintor havia de ser acuradament seguit, fins i tot per l’anàlisi. Com Aristòtil va saber (en els seus famosos Problemata), el geni és saturnià; o sigui, rar, singular, diferent. La genialitat de l’obra daliniana (que va fer seu el llenguatge surrealista) no es pot discutir, refulgeix. La seva privada vida moral, tampoc; perquè és la conseqüència d’aquest geni, ja sabem que queda lluny de les famílies honestes (i fins i tot de les deshonestes), però és esplèndida, enjoiada, tèrbola, com l’abric de lleopard que Dalí portava en els seus últims temps. El que pot agradar menys (i només la genialitat ho perdona) és, verbigràcia, la insensibilitat aparent del pintor per la Guerra Civil espanyola o per la Segona Guerra Mundial, totes dues tan terribles. Ell era a Nova York entre luxes i no mirava. A aquest Dalí mig nen, que en aquest sentit no havia crescut, les guerres li feien molta por –amb raó– i per això girava el cap i no mirava. Malament? Des del nostre punt de vista, sí; però, hi insisteixo, parlem d’un geni que mai va ocultar la genialitat. Dalí va pintar cristos, Galas verges i lascives, llavis de grana, tigres, granades, paisatges braus i nois adolescents. Però en ell res d’això és normal. En tot busca la peculiaritat que portava a la seva pròpia butxaca, com si Warhol hagués tingut per mestres Leonardo i Velázquez alhora. Tothom sap ja que el bigoti de Dalí és el que llueix Velázquez a Las Meninas. Vull dir-ho tot sobre Dalí i me’n quedo amb les ganes. Com ell va dir (només un geni ho faria), la seva millor tasca és la seva obra literària. Llegeixin “La vida secreta de Salvador Dalí”. I s’admiraran. Foto: © Joan Vehí. Cadaqués, 2014. Drets d’Imatge de Salvador Dalí reservats. Fundació Gala-Salvador Dalí. Figueres, 2014.