Art i Poesia: Zona de ningú

No és pas que siguem innocents.   La innocència ve de l’ocell i de les flors que dormiten en el repòs del foc, en la fosa de la lluna nit dels ancestres, en la fosca del sol solitud del domèstic.   No és pas que siguem innocents.   Una vida entera, plena vida dedicada a l’Art i mai els tribunals no han entès res. Els poetes canten l’Enigma. Els doctors sofreixen. Jo cuso les ferides.   No és pas que siguem innocents.   És innocent el missatger.   Vingué de l’enllà l’ocell, ocultador de la mort, una emoció en dol.   Vingué l’ocell del cel de la nit i  portà la mort en la paraula.   La vida de l’estimat s’oculta dins l’ocell que dorm al meu capçal.   La mort redimeix l’amor, fosos en l’ocell de bronze. Viu l’amor com una emoció en dol.   Visió dins l’objecte. Silenci de l’objecte.   Negra au del silenci i del misteri. Amor originari, Amor original.   A vegades el misteri d’una obra d’art, el seu sentit intern, triga la vida d’un artista a ser comprès. Sovint, com en els somnis, una imatge emergeix de cop sobtat, perduda, trencada. És en el mètode, a la recerca d’un estil propi, que la imatge suspesa serà fixada com a correlat universal a la matèria. Sargim el cos ferit, el cos inconscient. És la dona qui cus el que l’home dibuixava en el gest. L’art retrata en l’ahir el que es projecta en la pantalla-tela-teló. Són al·legories en positiu i negatiu apedaçades en la casualitat del temps. És així que, lluny d’unificar el món en l’universal, o de fragmentar la vida del temps en el mesurable, la regina de l’Innominat, ens ofereix imatges celestes reflectides en micromons. Entre la lingüística de la imatge (icones, símbols, línies, cosits, etc.) i el seu gest repetitiu i reparador, l’artista, com el poeta, traspassa l’objecte artístic rere el qual roman latent l’energia que hi ha entre el secret i el visible. La zona de ningú es refereix a la zona universal on l’art s’ubica enllà de la seva forma, territorialitat o comunicació. La voluntària adscripció al fet poètic i a una pretesa radicalitat estètica distingeix els artistes dels que es camuflen sota doctrines. La innocència s’imposa, així, a l’experiència; la revolta a la moral: l’art al domèstic, l’art al protocol de la comunicació i la història. A la imatge, A dies de Fina Oliver.