Ferran Ferrer Margalet a Ismes

La poesia i la literatura entren a formar part del quadre. Ferran Ferrer Margalet proposa una capbussada a l’exposició a Ismes de Vilanova i la Geltrú una immersió per a deixar d’estar peix en això de l’art contemporani i sentir-se com un peix a l’aigua (tèrbola, bruta, dissortada i remoguda aigua de l’art contemporani). L’artista utilitza aquest provocatiu reclam, de l’estic peix en això de l’art contemporani com un ham per captar l’atenció d’aquells que no creuen en el poder transformador que té l’art, amb o sense l’afegitó de contemporani. L’autor mostra certa ironia, millor dit distanciament, propi del teatre èpic de Bertolt Brecht (Mare Coratge, La bona persona de Sezuan). Ferran amb els seus quadres, semblants a les il·lustracions de cartells i pòsters, crida a l’acció des d’aquest estranyament on la realitat se’ns presenta com una ficció de còmic, colorista, deformada i amb un cert bon humor. El grotesc, la parodia, l’absurd i l’esperpèntic espectacle quotidià passa a la tela esdevenint imatge descarnada, arterialitzada, mirall trencat on no ens volem veure reflectits malgrat saber que aquest context múltiple i complex conforma la nostra identitat. Ferrer Margalet observa l’entorn i es revela contra les injustícies, contra els sometents i obligacions d’una societat malalta pel consum desaforat i presa del progrés boig. Es serveix dels versos de poetes que criden amb paraules aquest atzucac, poetes que escriuen per a donar veu als pobres. Sagetes, símbols d’admiració, encerclaments i subratllats acompanyen la grafia expressionista que llegim damunt colors, damunt paisatges, damunt rostres que intenten explicar amb metàfores la problemàtica de l’ésser humà d’avui, la contemporaneïtat postmoderna. També hi ha quadres sense text, figures de peixos, paisatges on les construccions denoten aquesta obsolescència; la torre de Ribes Roges va deixar de ser una defensa per a ser un contenidor tancat que conserva, ara, la història dels naufragis marins, cordes i temporals, un art dolorós que posa el dit a la nafra. Un altre dels seus quadres representa la nau de calderes de l’antiga fàbrica Pirelli, despullada de sentit, derelicte silenciós, muda la maquinària, testimoni industrial aparcat i desaprofitat, buit d’activitat amb les parets guixades de pintades, tags i grafits. Aquestes noves ruïnes que són emblemes del passat apareixen en to grotesc com una burla, velles andròmines que a penes conserven la seva antiga importància. La indignitat, la profanació del paisatge vital, l’espai conegut de Baix-a-mar amb l’arbre i la posta de sol, s’acusa i és assenyalat amb la tècnica colpidora que Ferran Ferrer Margalet aplica al seu treball pictòric: inferint petites ratlles que remeten a la deshumanització i al maquinisme, puntejant amb insistència d’acupuntor, subratllant els contorns i deformant volums. Aconsegueix crear un rebuig inconscient, gairebé visceral que va aparellat al no sentit que cada cop més la vida contemporània ens obliga a portar, enganxat a les sabates, dins de la butxaca vibrant i sonant o davant dels ulls com una bena que no ens deixa veure la humanitat de l’altre. La tàctica de Ferran Ferrer Margalef és perillosa, semblant a l’estratègia del centaure: una visió del món com a subespècie fisiològica, funcional, d’animalització o cosificació dels individus. Més que centaure, Ferran s’assimila al gat, felí feliç, moix trist i lliure miolador pels terrats, amorós i esquerp, crític del present, buscant peix entre les barques. L’exposició es pot veure a Ismes de Vilanova i la Geltrú fins al 8 d’octubre del 2014.