Sempre mirant enrere...

La Mancomunitat de Catalunya va establir les bases d'una modernització estructural del país. William Faulkner ja ho diu a la seva novel·la Rèquiem per una monja: “El passat mai no mor, ni tan sols ha passat.” I això que Faulkner no era català. La nostra cultura, almenys l’oficial, està instal·lada permanentment en la història, en el que vam fer temps enrere. Només cal veure la quantitat de centenaris, tricentenaris i efemèrides que celebrem. En el camp de la cultura tot gira al voltant del que vam ésser, no del que volem ser. Si us llegiu els discursos d’investidura dels presidents de la Generalitat de la democràcia (de Pujol a Maragall; de Montilla a Mas), tot són referències a les grandeses de la cultura catalana antiga: el romànic, el gòtic, la Renaixença, el modernisme, Gaudí, alguns hi posen Picasso perquè passava per aquí, Miró, Dalí, Tàpies… Sembla que el futur de l’art català els ha interessat ben poc. Ara toca endinsar-nos en la Catalunya de fa cent anys i rememorar, nostàlgics, l’acció de la Mancomunitat. No seré jo qui refusi la feina de mirar el passat, m’hi guanyo la vida i, enguany, he treballat en projectes que tenen a veure directament o indirecta amb el temps de la Mancomunitat i del noucentisme. Tampoc no seré tan neci per negar que aquella època és un dels moments més apassionants per a l’estudiós de la cultura catalana del segle XX. Efectivament, en el primer quart del segle XX es generen unes tensions polítiques, socials i culturals de primer ordre a Europa. El món modern apareix astoradorament a partir o a l’ensems que la primera gran guerra europea. I, mentrestant, a Catalunya Enric Prat de la Riba té la lucidesa de fer un programa que, a la retòrica política, hi afegia acció. Quina diferència amb els polítics d’ara, tan acostumats a dir i tan poc propensos a fer. La Mancomunitat –o, si es vol, el noucentisme– va establir les bases d’una modernització estructural del país: les comunicacions telefòniques, les escoles d’oficis, la xarxa de biblioteques, la normalització de la llengua, fins i tot un tímid feminisme, entre moltes altres coses. Sí, els burgesos catalans d’aquell moment eren molt moderns i van mirar pel futur del país, o, no ens enganyem, pel futur de la seva classe social. Però si això, cent anys després, només serveix per fer sonar gralles i platerets tot acabarà amb els mateixos resultats que els discursos retòrics dels polítics; és a dir, amb l’autocomplaença en el passat i la impossibilitat de preguntar-nos sobre el futur. La cosa és si estudiem el noucentisme per posar-lo en qüestió permanentment o si ho fem per allargassar fins a l’infinit els tòpics que ens vénen donats. Com pot ser que mantinguem, encara, que Eugeni d’Ors va tenir dues personalitats, la del brillant ideòleg noucentista i la del traïdor franquista de primera fornada? Que va deixar de ser catalanista per despit? No deu ser que és un personatge que necessita una multiplicitat de perspectives interpretatives? No deu ser que quan procedia a dictar els arbitris noucentistes ja apuntava argumentacions dictatorials i que el món obrer ja li feia venir vòmits? No podem oblidar que l’avantguardista Josep M. Junoy també va acabar fent articles aberrants a les pàgines de La Vanguardia Española? I, tot i que em dolgui, tampoc podem menystenir que certa esquerra del moment feia aquella broma sobre el “foixista Feix i el feixista Foix”. Una part d’aquella burgesia catalana es va vendre ràpidament al feixisme, Cambó n’és l’exemple paradigmàtic. Els noucentistes no eren sants, tampoc no vull dir que fossin dimonis, o no tots. En els anys d’apogeu del regionalisme, els burgesos catalans al matí devien llegir les prèdiques d’Ors a La Veu i a la nit anaven als espectacles alegres del Paral·lel; alguns hi devien passar tota la nit. Però això és normal, és com si d’aquí a cents anys els historiadors diguessin que allò que escriu la Pilar Rahola descriu la nostra societat. Sort que no és així! Ors dictaminava un retorn al classicisme i, mentrestant, alguns artistes feien pintures ridículament gregues; parlava de la civilitat i de la ciutat, però es continuaven pintant paisatges rurals, com els dels modernistes; feia campanyes en contra del cinema i Barcelona esdevenia una de les principals ciutats europees en exhibició de pel·lícules; cantava la modernitat del país i els col·leccionistes continuaven comprant Casas i Rusinyols i abjuraven dels avantguardistes que passaven per Barcelona; s’extasiava quan trobaven una estàtua grega a Empúries mentre Puig i Cadafalch recuperava el romànic del Pirineu… Una època extraordinària sempre que fugim de les voluntats uniformitzadores, que furguem en les contradiccions en comptes d’ignorar-les. Alguns busquen un passat idíl·lic en la Mancomunitat noucentista, pretenen establir cànons inexistents. I els polítics volen fer assimilacions entre el noucentisme i el deucentisme de Mascarell que fan riure. O fan indignar! Com pot l’actual conseller de Cultura arrogar-se el paper de “santa continuïtat” amb la tasca cultural d’aquell moment si ell, en comptes de construir, s’ha dedicat a enderrocar? El passat és divers, paradoxal, com la nostra pròpia realitat. Mirar enrere és útil només si serveix per afrontar la cultura catalana d’ara i la que ha de venir perquè, com deia Woody Allen, el futur és on hem de passar la resta de la nostra vida. A la imatge,"Custòdia postfranquista" de Marcel Dalmau.