Luis Fernando Fernández a l'Atelier de Blanca de Nicolás

Luís Fernández dibuixa els contorns dels cossos masculins descobrint cada un dels muscles que defineixen la silueta de l’objecte del desig. Són línies de colors que suggereixen els volums i que amb poc diuen molt. De vegades no fa falta parlar, els gestos, la mirada, un acostament és suficient per a declarar la nostra tendència, l’atracció, l’admiració inclús que no passen desapercebudes als ulls de qui coneix, ras i curt. En el joc de la seducció, en la comunicació no verbal, existeix un emissor i un receptor però els papers s’entrecreuen emetent i rebent a la vegada, és el cos sencer qui pregunta i respon. Luís Fernando ha captat aquesta essència emissora, aquest diàleg mut en els seus dibuixos aplicant notes de color que funcionen com a vibracions musicals en cada una de les superfícies, expressant sentiments a través de retalls de pell. Luís Fernando es converteix en receptor, mèdium i transmissor d’aquest homoerotisme subtil i silent. Unes corbes conformen espatlles i coll, uns traços breus delimiten tors i pit. En el seu procés creatiu Luís Fernando busca i recrea l’anatomia masculina, apropant-se per a mostrar el detall, però també deixant lloc a la imaginació sense definir un rostre o deixant-lo fora de l’enquadrament, fent-lo atraient i enigmàtic. El seu tema és l'homoerotisme però aquesta és un apreciació subjectiva i parcial o quan de menys interessada perquè als ulls d’un profà els dibuixos i pintures de Luis Fernando no passaran de ser estudis anatòmics o exercicis de nu, acadèmies com se les anomena en l'àmbit artístic. Aquestes acadèmies semblaran naturals o retorçades segons la mirada que les contempli. Tot art és subjectiu malgrat l’objectivitat absoluta que regeix els cànons de cada cultura. La deriva dels estils ens trasllada des d’un límit cap a un nou ordre, complex i basat en les formes de l’anterior moviment artístic. En el cas de Luis Fernando Fernández no podrem comprendre el seu manierisme si abans no hem creuat el bosc de l’estètica renaixentista amb Miquel Àngel, Rafael, Leonardo i Donatel·lo com els fars que en dirigeixen la nostra nau. Qui no conegui la seva obra creurà estar davant de les tortugues ninja. En el fons de la pupil·la de Luis Fernando s’hostatja l’expressionisme d’Egon Schiele, l’artista australià que va treballar en el límit de la contorsió; de les mans de Luis Fernando sorgeixen els traços nerviosos del colorista Matisse, mentre que algunes escenes remeten al concepte gràfic de David Hockney i a la concepció estètica underground d’Andy Warhol. Malgrat aquestes contaminacions, del que en podríem anomenar tradició, tant de la clàssica com de l’expressionista, els seus pares espirituals, els seus guies en la seva educació estètica, Luis Fernando es nodreix de la natura més propera dels cossos musculats que es bronzegen a la platja o que suen al gimnàs i també dels cossos indiferenciats de col·legues i amics. Luis Fernando Fernández es construeix a si mateix i erigeix la seva obra com identitat d'un nou concepte únic i personal, encara en formació i en ascendent creixement. Luís Fernando va deixant la seva pròpia petja en un món que apareix rar davant la mirada de qui no veu més que carn on sentir de l’amor il·lumina les seves escenes homoeròtiques.