Les Bernardes exposa "Pere Formiguera, amb data de caducitat"

Després de l'exposició dedicada a Agustí Centelles (maig-juny de 2014) la Casa de Cultura Les Bernardes de Salt torna a apostar per la fotografia de màxim nivell amb una mostra que recull alguns dels treballs més singulars del recentment desaparegut Pere Formiguera (Sant Cugat del Vallès, 1952–Barcelona, 2013). ?En primer lloc, destaca la presència d’una sèrie completa del seu cèlebre projecte «Cronos»: es tracta d’un treball iniciat el gener de 1990 que consistia en retratar, un cop al mes i durant deu anys, a 32 persones que li eren properes d'edats que oscil·laven, al començament, entre els dos i els setanta-cinc anys. ?En paraules de Chantal Grande: «En el seu estudi, sobre un fons neutre, nus, de perfil o frontalment, homes, dones i nens se sotmeten al ritual del retrat. Fascinat per l'exhibició il·lusòria de l'edat i la identitat dels éssers, pels imperceptibles canvis davant de l'objectiu, a mesura que capta l'irremeiable pas del temps que en aparença no flueix, Formiguera utilitza la fotografia com a confrontació objectiva amb la realitat, prenent partit per la simplicitat per tal que cada imatge existeixi per si mateixa, amb precisió i eficàcia». Sigui com sigui, «Cronos» està basat en el respecte absolut als models durant tot el procés creatiu, en constant esforç per arribar a l'essencial eliminant allò superflu i construït segons un procediment precís. L'essencial d'aquest fresc fotogràfic gira al voltant de diversos nuclis: el temps (barreja de velocitat i pausa), la memòria (restitució i negació) i la distància, és a dir, el privat i el públic (del subjecte a l'espectador). L’exposició Pere Formiguera, amb data de caducitat es podrà veure a la Casa de Cultura Les Bernardes de Salt del 10 al 31 d’octubre. Natura morta. A banda de «Cronos», a Les Bernardes també es presenten una selecció de natures mortes que, en aquest cas, ofereixen una versió única dels vegetals que, a través de l’òptiva de Formiguera, es converteixen en vanitas contemporànies i, al mateix temps, en icones d’aparença classicitzant. I és que, en darrera instància, és com si Pere Formiguera s’hagués proposat respondre la cèlebre pregunta que Carl Georg Heise va fer-se fa més de vuitanta anys: «Qui, a banda de Renger-Patzsch, té el costum de mirar una planta de tan a prop?» El botànic, es responia a ell mateix el fotògraf d’Hamburg, entre altres raons, gràcies al seu costum d’aïllar de la multiplicitat que regna en la realitat un fragment característic per tal de subratllar-ne els elements essencials i eliminar aquells que podrien portar a una desconcentració de la complexitat del tot. Però no només això. El fotògraf compta amb una sèrie d’avantatges que al científic li són vedats: ell, l’artista —seguia reflexionant Heise—, captura l’atenció de l’observador i la dirigeix cap a l’estranya bellesa del creixement orgànic; expressa visualment allò que el científic només pot descriure; revela la fascinació de l’objecte fotografiat... Valors o intencions, ara ho sabem, que perduren en la mirada fotogràfica. Potser per això la darrera sèrie fotogràfica de Pere Formiguera va estar dedicada a un simple plàtan: perquè la mirada de l’artista va saber traslladar la pròpia experiència de la finitud —i de la progressiva degradació de la matèria— a una fruita tan anodina com vulguem però, al cap i a la fi, tan subjecta als imperatius del temps com nosaltres.