Jan Fabre, performer de nou encuny

L’espai gòtic de la Llotja de Palma fou, en el seu temps, també un espai insòlit però en canvi convenient per al que havia de servir: les relacions entre les persones. Això exigia una possibilitat àmplia de moviment i una claredat lluminosa, i el gòtic ho proporcionava a pleret; era l’arquitectura de les noves relacions, unes relacions que deixaven de ser transcendents per esdevenir cada cop més humanes, directes, sense misteris ni tabús encerclats d’obscurs límits prohibitius. És obvi que les coses i les circumstàncies han canviat i que avui, si bé també és necessari que les persones continuïn mantenint vincles relacionals, tanmateix el que sembla que ara preocupa més és què han de dir, què s’han de dir les persones per poder mantenir vincles i relacions socialment fiables. I és aquí on entra l’obra de Jan Fabre (Anvers, Bèlgica, 1958), aquest flamenc internacionalitzat per una acció artística que ha entès que en la contemporaneïtat cal desenvolupar en totes direccions i servir-se de tota mena de mitjans, procediments i tecnologies, especialment, però, aquelles clàssiques que són, en primer terme, l’escultura i, tot seguit, les imatges fílmiques, digitals o com siguin, i, a més, tot plegat confós, diluït en un espai escènic en el qual sigui també present la paraula. Una mena d’art total a la moderna o, com s’acostuma a dir actualment, un art de performance, en què l’espai, els objectes (escultura, pintura, dibuix, gravat, fotografia, projecció fílmica, el que calgui), les imatges que en resultin i els gestos i les paraules ni hi manquen ni hi són mai sobreres. Però és aleshores quan comença l’autèntica trajectòria de Jan Fabre; tot aquest cúmul de fets i de realitzacions, quin esperit han de posar de manifest? L’artista ho entén ben clarament: les accions podran donar  o proporcionar les impressions que sigui –bastant dependents de la recepció que en tingui el tarannà de l’observador–, però el missatge que cal treure de tot plegat és d’esperança. Si una justificació té l’artista és que ha de mostrar-nos no les negativitats –encara que sembli que les obres pels seus continguts aparents i per certes irregularitats formals hi condueixin–, sinó la positivitat de tota acció, atès que l’art seria una mena de catarsi, els draps bruts nets de la barbàrie humana. Què pot ser la seva Pietat (a la manera de Miquel Àngel) si no l’esperança, no de la tragèdia que s’hi inscriu, sinó de la joia d’assistir qui en té necessitat. Altrament entraríem a les davallades de les accions humanes, tot seria per fer front als desastres. No crec que la societat moderna vulgui continuar essent una institució de socors i ajudes als desvalguts, sinó que el que vol és mostrar com tots podem anar tranquils perquè darrere de cada situació hi ha un pas positiu i les negativitats queden plasmades en l’art. La mateixa tortuga cervell és per mostrar-nos que la vida i la vitalitat raonada funcionen conjuntament. Aristòtil ja ens ho deia en la seva època: l’art és per netejar-se; després ha de venir l’acció positiva del pas endavant. Observem que Fabre sent en els seus treballs el goig per les matèries nobles; ben lluny dels materials de rebuig dels collages expressionistes dels anys 60 als 80. Al segle XXI, tot ha de ser per a un món positiu i noble, i haurem deixat en l’art els detritus de la quotidianitat vulgar i mesquina. Gràcies, Jan Fabre, per la lliçó. Foto David Bonet.