L'expressionisme suggeridor del cos humà d'Agusti Puig a Can Framis

La primera vegada que vaig entrar en contacte amb l’obra del pintor sabadellenc Agustí Puig (1957) va ser a la galeria René Metras, a finals dels anys 80. D’aquella època recordo que es movia dins d’una òptica expressionista d’arrels centroeuropees, com per exemple el neofigurativisme alemany de Baselitz, Kiefer o Lüpertz. Precisament, M.Ll. Borràs destacava que el seu treball estava ple d’insinuacions i indicis. Transcorregudes més de dues dècades, aquestes apreciacions segueixen sent vàlides, augmentades sobretot per l’esquematisme que apareix en la majoria de les seves propostes, en les quals predomina la línia, o sigui el dibuix, que, juntament amb la matèria, forma el nucli principal del seu treball. Agustí Puig ha exposat diverses vegades a la Fundació Vila Casas, tant a Torroella de Montgrí com a l’Espai Volart. Ara ho fa a Can Framis (fins al 22 de febrer del 2015), on mostra una quinzena de pintures i gravats realitzats aquests tres darrers anys. Les anteriors exposicions a la fundació van ser: El cos percebut, en què el cos humà era el principal protagonista. L’interès per la figuració humana serà una constant en la seva obra. En 100 gravats de Roma s’aprecia també el seu interès pel món dels signes i del gest, que, segons J. Casamartina, es tracta d’“un procés d’introversió i síntesi”. L’anterior exposició feta a l’Espai Volart 2 va ser Dues de blanc i una de negre, en què sobresurten els colors neutres, a més de trossos de cossos enormes, com si fossin atrets per la seva pròpia identitat. En aquesta exposició, Agustí Puig s’endinsa cap a un expressionisme més en la línia de l’informalisme de Saura i del surrealisme de Lam. És evident que la figura humana és present en la majoria de les peces i que provoca una certa dualitat en el moment de representar el cos. Ho fa des d’una perspectiva esquemàtica, en què la silueta –dibuix blanc sobre fons negre– d’un home cansat assegut a terra aguantant un pal que li serveix de suport dóna una sensació d’aparent fragilitat. També succeeix el mateix amb la xilografia Cap abraçat, en que sorgeix un gran cap deformat que ocupa la meitat de la composició. En canvi, hi ha altres obres en les quals s’evidencia més la matèria pictòrica, com és el cas d’una peça en la qual apareix un home amb les cames encreuades. El color blanc i terrós de les extremitats contrasta amb el rostre i les mans negres. De lluny sembla una creu damunt d’un fons obscur. Aquest contrast cromàtic serveix també per ressaltar el concepte que té ell de l’essència de l’èsser humà entre el cap i les cames: “Si simplifiques l’home, no és res més que pensaments desplaçant-se.” En resum, l’obra d’Agustí Puig està plena de suggeriments, insinuacions i evocacions, que configuren la singularitat de les seves propostes plàstiques i que desperten fins i tot l’interès del món del cinema, ja que a la pel·lícula Vicky Cristina Barcelona, rodada en part a Barcelona i dirigida per Woody Allen, van aparèixer obres seves. És obvi que això no deixa de ser una anècdota en la seva trajectòria artística, però també és un símptoma que el seu treball és reconegut també en altres àmbits culturals. A la imatge, detall de "Figura i partícules", 2013 d'Agustí Puig.