Com volem ser governats?

L’aparició de Guanyem Barcelona aquest estiu, més enllà de la sorpresa o la commoció política i possiblement electoral, ha ressituat la discussió política a Catalunya. La iniciativa, de la qual Ada Colau és la cara visible, recull les pulsions democràtiques que recorren la societat des del 15-M, que de fet provenen, amb la lliçó apresa, dels moviments antiglobalització de finals dels noranta. El lloc en el qual la discussió política s’ha ressituat és en la necessitat de pensar els models democràtics i de participació ciutadana, cosa que afecta òbviament el control del poder i la independència (en un sentit molt ampli i profund) enfront dels poderosos. En la seva versió més pragmàtica aquesta discussió arriba fins al procés sobiranista, el 9-N i el model d’estat que volem. És un lloc clàssic en l’independentisme català: primer el model d’estat i després la independència o primer la independència i després el model d’estat? En tot cas, Guanyem Barcelona, la CUP i Iniciativa sembla que retornen a la vella i pertinent qüestió de com volem ser governats? Com volem ser governats?! No era aquest el títol d’una exposició al Macba el 2004, que a més pretenia recollir la ressaca política antiglobalització? o per ventura pensem que un replantejament democràtic, que pensi la nostra relació amb els àmbits econòmics i polítics i que es pregunti sobre la nostra independència, no té res a veure amb l’art? Si és així, seria el fracàs absolut de l’art, que des de les avantguardes ha pensat que el seu paper justament tenia a veure amb repensar la nostra relació amb el món i ha insistit en la seva funció política. I, no obstant això, tot indica que, en efecte, un procés de replantejament del nostre sistema polític no té res a veure amb l’àmbit de l’art o que l’àmbit de l’art no hi entra ni l’afectarà. Doncs és el moment de preguntar-nos per això. Sens dubte l’art és un dels àmbits de la cultura més ancorats en un sistema econòmic (i per tant en un règim polític) profundament reaccionari. El sistema econòmic de l’art no només no ha variat estructuralment des del segle XIX (amb el sistema artista /galerista i les seves versions), sinó que el poc que ha variat ha evolucionat segons els cànons del que anomenem el capitalisme en la seva fase tardana (és a dir, més salvatge) auspiciat per les més nefastes polítiques neoconservadores. Si no, només cal fer una passejada per la imminent Miami Art Basel o aquest estiu, després d’anar a Venècia, visitar la fira original a Basilea, o entremig anar a Arco i veure per a qui treballem, qui compra art... O veure com les institucions públiques treballen en connivència o al servei dels poderosos econòmicament replicant els models de gestió de, per exemple, l’energia (a sota, els panells solars particulars; a dalt, Endesa). Fa deu anys, el Macba preguntava com volem ser governats? Doncs sí, aquesta pregunta carregada de democràcia cal girar-la cap al mateix art, les seves institucions, els seus models públics i privats i la seva economia política. A la imatge, Com volem ser governats? d'Alejandra Riera. Macba.