De nou amb Alma-Tadema

És una notable exposició, perquè l’art del “final de segle” britànic mai ha abundat per aquestes latituds, i així brilla la mostra del Thyssen madrileny (es va poder veure fins al 12 d’octubre) Alma-Tadema i la pintura victoriana de la col·lecció Pérez Simón. Hi ha quadres (i bons) de Burne-Jones, de Lord Leighton, d’Albert Moore i fins i tot de Dante Gabriel Rossetti, però hi abunda l’holandès (no pas britànic, encara que va triomfar durant la seva vida anglesa) Lawrence –els seus primers quadres en neerlandès, Lourens– Alma-Tadema. Hi abunda el redescobriment portat discretament fins al present de l’antiguitat grecoromana, moltes dones belles (nimfes o no) i encara algun record medievalitzant de les llegendes artúriques, que, anys enrere, havien encès la moda prerafaelita. L’element simbolista és molt menor, per exemple, que en la coetània pintura francesa; però, sobretot, en Lawrence Alma-Tadema (1836 -1912) es deixa veure amb força l’imperialisme victorià... De fet, Alma-Tadema, fascinat com molta altra gent per les ruïnes de Pompeia (algunes de les troballes reproduïdes, de manera natural, dins dels seus quadres), fa una subtil i àgil lectura del patriciat victorià. Els grans homes de la reina Victòria es corresponen en poder i gust amb els patricis romans del temps d’August. I, encara més, tots dos estiuejaven o dilapidaven els seus ocis en precioses vil·les al sud de la península itàlica, reproduïdes sumptuosament en molts llenços lluminosos d’Alma-Tadema. D’aquesta unió, i del retrat de dones guapes (sense l’ambigüitat d’altres classicistes), va venir molt probablement el seu gran èxit. Victorians i augustians equiparats en una veritable igualtat. Alma-Tadema va pintar esplendor, luxe, calma i art antic per prestigiar l’oligarquia victoriana, tot visitant, per exemple, una botiga d’antiguitats. Només es va permetre algun equívoc esteticista (representat en aquesta mostra) al bell quadre Les roses d’Heliogàbal, que és un banquet a l’aire lliure del sud entre una molt copiosa pluja de pètals de rosa... Només els que coneguin la Història Augusta sabran que estem davant d’una història macabra, fruit de la capritxosa vanitat d’Heliogàbal; és clar que mai va poder passar a l’exterior. En un palatí i ric saló interior, Heliogàbal va reunir amics i cortesans, i els va oferir un esplèndid banquet sobre el qual plovien pètals de roses; només una estona després alguns van començar a adonar-se que els pètals no cessaven, raó per la qual moririen ofegats per les roses. Crueltat d’emperador adolescent, tot just insinuada per aquest gran pintor del patriciat que va ser Alma-Tadema. Com és lògic i previsible, va ser un pintor que va reproduir amb cura l’art antic, com una cúspide. Però va anar molt més enllà del pintor amb vocació d’arqueòleg, ja que va saber unir perfectament l’esplendor dels patricis d’August o de la fi de la República romana, amb el poder i les vacances napolitanes o capriotes de la gran burgesia de Victòria. Alma-Tadema va traçar un art perfecte, complaent i luxós, però els seus clients sabien que no parlava del passat, sinó d’un pur present ple de sol i togues. Val la pena. A la imatge, Lawrence Alma-Tadema. Her eyes are with her thoughts, and they are far away, 1897, © Col·lecció Pérez-Simón, Mèxic. © Studio Sébert Photografhes.