L'hora de les arts

La cartografia de les arts contemporànies no ha fet res més que millorar en els darrers 100 anys, tot i els difícils moments actuals. La Mancomunitat –el centenari de la qual ha estat discret– i el noucentisme van demostrar com la política pot fer que l’art i la cultura vertebrin una idea de país. El pujolisme i el maragallisme també hi van posar l’accent. Tot i això, la Mancomunitat fou un cas inèdit i excepcional que ara pren vigència amb el repte que el 9-N propicia, i en què les arts són i seran clau. La visualització de les arts contemporànies a Catalunya ha crescut en qualitat i quantitat en els darrers 100 anys i, sobretot, després de 30 anys de democràcia; una paraula amb tots els ets i uts que fa reviure que la transició tot just comença. Les nostres xarxes de creadors s’han ampliat –malgrat el difícil moment de l’AAVC– i els espais públics i privats només destinats a la pràctica de l’art sumen més de 1.000, segons dades del Conca del 2013. I el cert és que aquesta normalització artística i cultural, que darrerament està patint de valent, com la resta d’àrees de la societat, és un dels valors tangibles i intangibles més preuats. Però, tot i aquests bons indicadors i el que generen de valor afegit la cultura(s) i les arts, encara som lluny d’estar com a pedra angular d’un nou model de societat, i això també es posa en relleu en el percentatge dels pressupostos d’alcaldies, generalitats o ministeris. Però per saber on som i on volem anar també necessitarem saber d’on venim, i el nostre referent ineludible és la Mancomunitat, que fou la institució que en només una dècada va crear les estructures d’estat que avui regeixen el territori català. Però, sobretot, la Mancomunitat és igual a parlar de noucentisme, que és un moviment artístic i cultural que no ha existit enlloc més d’Europa. Un moviment que vol dir una manera de fer política visionària en què les conselleries i els ministeris de cultura no existeixen, perquè la cultura ho impregna tot; una mica a l’estil d’André Malraux. Prat de la Riba i els seus companys de viatge, entre ells Puig i Cadafalch, feren aquesta utopia en part realitat i es van adonar que per construir un país era necessària una ordenació cultural i artística de la societat i de la seva consciència de ser i d’estar. Això és un fet excepcional. Aquest suport polític a la cultura no es troba enlloc més de la nostra història recent. Per contra, és un moviment que expulsà les avantguardes, no va arribar a Joan Miró, que és qui porta l’ideal mediterrani cap a l’abstracció, i es queda amb Rusiñol, Casas i Sunyer, interessantíssims però lluny de la modernitat. I aquest llegat encara es palpa en les diferents tradicions artístiques que han arribat fins avui dia. Radiografiar el noucentisme. A l’exposició Els altres noucentistes, que la Diputació de Barcelona està itinerant pel territori, es posa de manifest, segons indiquen els crítics d’art de l’exposició, Txema Romero Martínez i Joan M. Minguet Batllori, que “aquest moviment va impregnar tot el primer terç del segle XX. Però realment no sabem què és el noucentisme des del punt de vista visual. És un moviment ple de tòpics que s’arrosseguen d’ençà de l’època. Des d’aquest punt de vista, es convida l’espectador a preguntar-se coses: es pot arribar a definir el noucentisme en el registre visual?, quins són els trets estilístics del grafisme noucentista, si n’hi ha?… En l’àmbit de la pintura, el camp i el paisatge rural són una constant, i no apareix mai la ciutat pintada”. Pujolisme ‘versus’ maragallisme. I arribats a aquest punt, un pensa que, d’ençà de llavors, els dos únics Prat de la Riba i Puig i Cadafalch en clau de present que han creat consciència de societat a través, sovint, també de la cultura són Pasqual Maragall i Jordi Pujol. El primer, modernitzant l’ideari noucentista; el segon, recuperant al peu de la lletra per a bona part de la població aquest ideari difús però latent que la dictadura franquista havia volgut refredar. Tots dos, tensionant els diàlegs, les veritats i les mentides entre la Catalunya rural i la Catalunya urbana en un moment en què cada cop la hibridació dels dos conceptes s’entrelligava més; com en l’actualitat, en què la hibridació entre camp i ciutat és prou extensa arreu del territori. A grans trets, Jordi Pujol seria l’home de la transició que, com Eugeni d’Ors, dins una tradició clàssica i burgesa potenciaria artistes de tall romàntic, de l’escola de Barbizon o de l’escola d’Olot, durant els anys 80 del segle XX, quan el prestigi de la remotesa esdevindria l’arcàdia idealitzada i irreal. Un discurs potenciat lluny de la gran metròpoli i en què les comunicacions de les xarxes socials encara eren poc potents. També era el reflex que en el món contemporani encara hi havia, i encara hi ha, molta gent que no ha arribat a assimilar els conceptes de l’impressionisme, malgrat que molts dels idearis estètics i ètics de les avantguardes ja són presents en tots els estralls i objectes quotidians de la nostra societat. Mentrestant, a l’altra banda del paisatge, generant altres paisatges metaurbans, trobem Pasqual Maragall i la representació dels moviments d’avantguarda que les Olimpíades del 1992 van fer aflorar, alguns cops amb un cert esclavatge del tot és disseny: Carlos Pazos, Mariscal, la Fura dels Baus, Arranz-Bravo, Ricard Bofill, Miquel Barceló, André Ricard, Fontcuberta, Rafael Marquina, Jaume Plensa... en són exemples paradigmàtics. Tot i això, Maragall en el seu background també recuperava la modernitat creativa que els artistes de la Segona República havien despertat abans d’haver-se d’exiliar. I a mig camí entre els neorurals renascuts per Pujol, que feien camí entre el primitivisme clàssic d’Ors i l’urbanisme mestís i internacionalitzador de Maragall, sorgeixen veus potents en els llocs intersticials, alguns cops quasi els no-llocs de la perifèries-noves centralitats catalanes. Artistes que equilibren la balança de la creativitat arreu del territori: Perejaume, des del Maresme; Guillem Viladot, Cristòfol i Benet Rossell, des de Lleida; Bernabei, a Colera; Berus, Hamilton, Kihira i Carbó Berthold, a Cadaqués; a Granollers, Jordi Benito i Josep Uclés; Cuixart, a Palafrugell; Alfons Borrell, des del Vallès; Torres Monsó, Fita, Ansesa o Bosch Martí, a Girona; Leonci Quera, a Olot, o Ponsatí, Güell i Vilà, a Banyoles. Ara és l’hora: la contemporaneïtat. I mentre els rurals i els urbanistes ja estan hibridats en el segle XXI, com el mateix paisatge, tot el territori es converteix, mercès a infraestructures físiques i virtuals, en una gran Catalunya Ciutat(s). Un país que es fa universal a cops de ser ultralocal, que té una megacapital que absorbeix, però que difon i que, tot i els grans reptes i les problemàtiques contemporànies de sostenibilitat, esdevé un bon marc de referència artística per traçar la creativitat arreu, deixant-se d’estètiques uniformitzadores i apostant per la integració i el mestissatge. A la imatge, Gest de Carme Sanglas, 2014.