MNAC: Carles Casagemas, del mite a l'artista

El record que l’escultor Manolo evocava de Casagemas en la crònica que de la seva vida relatava Josep Pla era el d’un home “inquiet, noble, alt, sec, amb un cap romàntic i pàl·lid”. El particular físic i la singular personalitat del desafortunat artista no han fet res més que afermar, però, el mite que se n’ha construït induït principalment per l’amistat –no sempre idíl·lica– que mantingué amb Picasso i per l’impacte emocional, iconogràfic i plàstic que generà en el malagueny la seva dramàtica i prematura mort. De fet, poc sabem sobre la creació artística de Casagemas, escassa i poc consolidada per raons òbvies, i soterrada pel pes dels fets, les anècdotes i la genialitat del seu company de viatge. Deixant de banda la implicació d’addiccions, desenganys o més que probables alteracions psicològiques, els trets que caracteritzen la seva curta trajectòria –encara per descobrir– el defineixen com un autèntic home del modernisme. Inscrit en les files de l’anomenada segona generació, l’inconformisme, l’afany per compartir experiències alternatives als modes oficials, l’atracció pel món simbolista i la innovació en algunes composicions n’avalen la pertinença a més d’un manifest talent. L’exposició que inaugura el MNAC (del 30 d’octubre al 22 febrer del 2015) sobre l’artista amb vel·leïtats literàries mostrarà el Casagemas més complet i desconegut, i desmitificarà per fi el personatge per donar valor al creador. Hi veurem l’hàbil dibuixant i el pintor experimental, el retratista sorneguer de regust expressionista, el cronista de realitats socials i l’esplèndid paisatgista de temperament colorista. Un conjunt d’obres –algunes d’inèdites– en les quals es reflecteixen aspectes del seu context artístic: els ocres de la Colla del Safrà o les elegants fèmines esbossades per Casas i Torent en contrast amb inquietants figures nonellianes, que foren capturades en el daurat acabat de la tècnica del fregit. Entre d’altres, abordà sovint temes populars i de bordell. A París, l’estada fou fugaç i aviat temps i treball s’estroncaven. L’argument sembla centrat aleshores en la ingrata Germaine, tot i que no és clar que en fos l’única motivació. Durant anys, el llegat de Casagemas ha estat una mort d’heroi romàntic. No fou fins al 1979 que es reivindicà l’artista en una exposició a la galeria Daedalus. Fa poc més d’un any, Bonart publicava un article sobre el descobriment de la seva tomba a París i la preparació d’una tesi doctoral sobre la seva persona. En aquesta exposició és Eduard Vallès –expert en Picasso i el seu entorn– qui dóna merescuda llum a la vida i l’obra d’un artista, de qui es diu també que posseïa una personalitat seductora i brillant. A la imatge, retrat de Germanie de Carles Casagemas. Galeria Artur Ramon Barcelona.