Com exposar en una galeria #4: La crítica avui dia

A internet hi ha un lloc, i si no hi és s’hauria de crear, on es poden llegir els titulars de premsa més punyents, més espectaculars, com per exemple el titular  de l’entrevista a Roger Schank, catedràtic de Yale i guru de psicologia cognitiva: “El sistema educatiu s’arreglaria tancant totes les escoles”; el de l’entrevista a Martin Rees, astrònom reial de la Gran Bretanya: “En deu o vint anys sabrem, per fi, com va començar la vida”, o un dels últims, el de Manuel Borja-Villell: “Avui la crítica és irrellevant per al mercat de l’art.” En l’entrevista al diari Ara, Borja-Villell s’explica:” Actualment, les grans galeries ja tenen molt poca interacció amb els artistes; no són llocs d’intermediació, són llocs d’especulació. Tenen grans col·leccions  fetes a cop de talonari amb xifres que ja no estan a l’abast de cap museu públic. Estan controlant tot el mercat. És un món que té molt poc a veure amb el món acadèmic i del coneixement, hi ha una certa ruptura. Als anys 50, l’opinió d’un crític, com per exemple la de Clement Greenberg als Estats Units, podia arruïnar la carrera d’un artista. Avui dia, el que un crític opini és irrellevant per al mercat de l’art.” Jaume Plensa, l’artista català amb més projecció internacional, confirma a El País el que diu Borja Villell: “La meva relació amb la crítica és inexistent. No sóc un artista mediàtic, m’agrada que coneguin la meva obra, però no a mi. Això complica la relació amb els mitjans. Mai he representat el meu país en cap esdeveniment.” Si l’artista i el director de museu més importants opinen això de la crítica, què ha de fer avui dia un artista d’avui dia? Ha de tenir relació amb els crítics? Ha de convidar el crític al seu estudi? Ha d’enviar informació directament al correu electrònic del crític o només al mitjà on escriu? Cal conèixer personalment el crític? Cal anar expressament a una inauguració per conèixer el comissari de l’exposició? Cal, o tot això ja no serveix de res? Hi ha hagut algun moment en què això funcionava així? O això que diu en Borja-Villell només passa en les grans galeries internacionals? I en les galeries petites i locals, la relació personal continua sent necessària? Sortir en un mitjà local serveix perquè un col·leccionista visiti l’exposició? Preguntes i més preguntes que ens porten a caure en el tòpic que l’art contemporani viu només de generar preguntes, però avui dia el que hem de fer és buscar i trobar respostes. En trobem unes quantes al llibre de José Jiménez, Crítica en acto. Textos e intervenciones sobre arte y artistas españoles contemporáneos, que també ens confirma que “la crítica d’art està en aquests moments en una situació difícil i complexa, tant a l’Estat espanyol com en l’àmbit internacional”. Un dels motius d’això és el desenvolupament imparable de la tecnologia, que, entre altres coses, ha portat el disseny, la publicitat i els mitjans de comunicació a convertir-se en els principals intermediaris de l’accés dels públics a les obres d’art i a les experiències estètiques en general. Per ell: “Això implica un desplaçament de la teoria: l’espai de la reflexió aplicada a allò concret cada vegada resulta més problemàtic davant la urgència de la dada i la crònica, la suposada notícia, i la consegüent deriva cap a la banalització i l’espectacularització”. Per José Jiménez és important saber que “és fonamental, per exemple, comprendre que una crònica no és una crítica, i que la plataforma d’expressió a disposició del crític no pot utilitzar-se per parlar de si mateix, com passa moltes vegades”. Altres motius del desplaçament de la crítica, segons Jiménez, és la utilització per part de l’artista de diferents llenguatges –pintura, dibuix, escultura…– de diferents suports, de diferents processos, de l’ús de la tecnologia en la realització de l’obra i, finalment, també, en la seva barreja. Jiménez sentencia: “L’afirmació de la suposada desaparició de la crítica té un caràcter ingenu i reactiu, amb la intenció de buscar una impossible relació directa de les obres amb els públics. No es tracta de qui: acadèmic, teòric, periodista, el mateix artista… elabora l’objectivació, fa el paper d’intermediari, de construcció d’una retòrica interpretativa i valorativa de les obres, sinó del com. El decisiu no és qui ho fa, sinó fer-ho.” A la imatge, Clement Greenberg.