L'inici del demà

El centenari de la Mancomunitat és un bon moment per recordar el somni de la Catalunya Ciutat, d’on venim, i per tenir la valentia de revisar el projecte de país i de societat. Prat de la Riba va dir que la Mancomunitat tancava un període i n’obria un altre, vàlid a dia d’avui, quan estem en un moment fundacional, no només pel que fa a l’estatus polític del país, sinó en relació amb Europa i el món. I la cultura, com aleshores, hi tindrà un paper determinant. La creació de la Mancomunitat representa l’inici del procés de modernització de la Catalunya contemporània. A través de polítics com ara Prat de la Riba o Josep Puig i Cadafalch, o bé partícips o bé influïts pel noucentisme, comença la ingent tasca de construcció d’estructures d’estat, que té com a objectiu homologar Catalunya amb les democràcies avançades d’Europa. Amb unes competències molt limitades i uns recursos financers minsos, la Mancomunitat de Catalunya fou el braç executor del projecte noucentista, que es defineix en l’afany de construir un país civilitzat, equilibrat, solidari i redistributiu. En aquesta estratègia modernitzadora no cal dir que la cultura ocupa un paper central, amb una clara vocació d’incidir en la conscienciació nacional, fins al punt que Joan Fuster evoca aquesta etapa com el “període constituent de la cultura catalana”. Política i cultura s’entrecreuen i es fa difícil diferenciar els fins i els mitjans. La mateixa política territorial té un rerefons cultural i nacional, fet que acredita l’ideal de la Catalunya Ciutat. Amb l’esperit de progrés que impregna el noucentisme, el gran repte que es planteja, des del punt de vista territorial, és posar fi al desequilibri entre una Catalunya urbana, culta i oberta al món, i una Catalunya rural, empobrida, mancada de serveis i d’oportunitats per als seus ciutadans. Si ens remuntem al primer quart del segle XIX, des de la Renaixença el país està immers en el  procés de construcció d’un imaginari nacional. En aquest procés, el paisatge, síntesi de cultura i natura, juga un paper destacat. Unit al reconeixement d’alguns paisatges singulars que esdevenen símbol i imatges associades a Catalunya, s’inicia un procés de construcció d’un imaginari identitari al voltant d’una idea idealitzada de ruralitat amb un rerefons moralitzant: una representació de l’essència dels valors i la manera de ser dels catalans que es caracteritza, a més, amb una estètica pròpia. El noucentisme i la Mancomunitat representen un punt i a part en aquesta vella formulació fins a situar la ciutat i l’esperit civilista en el centre, no sense tensions ni contradiccions internes en el camp teòric. En el pràctic, l’obra de govern és majúscula, tot i l’escassetat de recursos: 1.700 quilòmetres de camins i carreteres i 6.000 quilòmetres de cable permeten vertebrar Catalunya, alhora que la realització de l’ambiciosa xarxa de biblioteques permet que el seu nombre d’usuaris es multipliqui per deu, i superi els 40.000. La Catalunya Ciutat és això: que cada habitant del país tingui dret a la ciutat; és a dir, a gaudir d’un seguit d’equipaments i serveis avançats en condicions d’igualtat, visqui a Barcelona o visqui al Pirineu. És aquesta una idea que s’adapta perfectament a la de nació, per definició interclassista i territorialment unitària. La Generalitat republicana s’erigí com a continuadora de la tasca de la Mancomunitat i, malgrat la tràgica aturada que representa la dictadura franquista, en els darrers 100 anys, i en especial des del restabliment de la democràcia, el país assoleix un grau de benestar inèdit a la història. En l’actualitat podríem dir que el somni noucentista d’equilibri territorial està plenament assolit. Les oportunitats i els serveis s’estenen de manera equilibrada pel conjunt del territori i trobem un país raonablement madur pel que fa al disseny infraestructural i raonablement ordenat des del punt de vista urbanístic. Aquest segle ha estat també el del triomf de les ciutats, i s’ha erigit com la mena d’hàbitat que les societats humanes han escollit com a idoni per al ple desenvolupament de les potencialitats personals i col·lectives. El gran repte que s’obre davant nostre és mirar d’universalitzar, mantenir i ampliar els estàndards de benestar assolits revisant, per una banda, els mitjans que ho fan possible i, en definitiva, la mateixa idea de progrés. Ara l’emergència d’una nova sensibilitat reivindica una relació més harmònica entre home i natura, i aquesta idea es vincula a un nou horitzó de progrés i benestar. El repte, des del punt de vista territorial, és fer possible espais habitables que facin compatibles les dues realitats. Per fer-ho, la clau està en tots aquests espais que envolten les nostres ciutats i que poden vertebrar una nova visió del territori, on, des de l’espai més radicalment urbà fins a l’espai natural més protegit, es reconeguin els valors d’uns paisatges que facin compatible natura amb urbanitat i desenvolupament econòmic i humà en continuïtat i progressió, difuminant-ne els límits i les definicions. El centenari de la Mancomunitat de Catalunya és un bon moment per recordar d’on venim, però també per fer autocrítica i tenir la valentia de revisar el nostre projecte de país i de societat. Prat de la Riba va dir que la Mancomunitat tancava un període i n’obria un altre, cita que ens pot ser perfectament vàlida a dia d’avui, quan estem en un moment fundacional, no només pel que fa a l’estatus polític de Catalunya, sinó també en relació amb Europa i el món. I la cultura, com aleshores, hi tindrà un paper clau, i serà capaç de trobar les bases d’aquella nova sensibilitat que refaci els ponts entre home i natura. (*) Historiador i conseller del Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya. A la imatge, detall de "Contra l'eròtica del poder, l'eròtica del votar", 2014 d'Antoni Llena.