L’estiu tardà no aturarà el desglaç;
L’estiu eixut, la terra que tremola.
S’esberla el gel i es fon, i l’or ens crema.
El capital material cau, cau.
Som envolats, rendits al món de l’art.
Un flaix de llum, un eslògan al mur
encèn els ulls i amb el dir ensordeix
els sentits nous que els mots refunden.
Guaitem atents el poema cremat,
un full carbó que porta alè, esperança.
He interrogat, confús, el que vindica
quan el lector amb fe no creu en res.
Mai no hem tingut res a dir, ni a ningú?
Al meu davant amb els ulls en blanc veig,
mirant el cel, incandescent, un crit
al Parlament i als ciutadans de peu:
Hem d’invertir en cultura per fer
nou capital humà anònim col·lectiu.
El capital natural cau, cau, cau.
Un centre d’art contemporani és l’equivalent a una pàgina en blanc, on s’escriu el poema. “Aquesta nit la poesia no servirà”, diu un cartell amb lletres de pal en negatiu a la façana lateral, que dóna a l’avinguda, del Museu Kiasma, a Hèlsinki. El poema apareix com a anònim. L’escriptora Adrienne Rich hi és al darrere. Jaar, sense anunciar-se la seva retrospectiva, tampoc no dóna el seu nom. És ben visible, a distància llarga, com les precises i racionals tipografies que segelllen els edificis del nord. Res més a llegir que marques dissenyades sota l’escola tipogràfica racionalista. Pals, cos, tipus de lletra, ombrejats i perspectives, llegibles de dia i en neó de nit. Un edifici com una pàgina en blanc. Les marques, obsoletes, en el capitalisme tardà, ja no venen, no diuen. La poesia havent deixat de dir parla al museu. No obeeix cap tasca estrictament comunicacional. La poesia parla en les llengües de la comunitat de lectors, en la biodiversitat. És un alfabet llegible fora de la llengua:
Ikväll ingen tröst i poesi
Kun runous ei Riitä
Tonight no poetry will serve
“Les imatges no són innocents”, afirma l’artista Alfredo Jaar amb paraules. Les estratègies de les imatges de l’art no fan distinció amb les paraules dites des de la poesia. Síntesi en un sistema obert, signes en una obra oberta: lectures múltiples. Al contrari d’una marca, la poesia no ven res, ni val. Per això la cultura és un capital immaterial de valors nous. Un eslògan Cultura=Capital apareix en una de les dues façanes del museu, la que dóna la cara al Parlament de Finlàndia.
L’ocupació del silenci en l’espai públic per part de la comunicació publicitària que provoca el consum i vol fer créixer el nombre de visitants ha convertit les façanes dels museus en parets d’anuncis i punts d’informació sorollosos. La cultura ha acabat sent un objecte de mercat. La poesia, ben inútil, és el llenguatge de l’emergència, cosa que, fins i tot en moments de crisi, ha deixat de ser-ho, fins i tot l’art de denúncia, perquè val massa, l’ojecte de luxe i el seu sistema. El sistema de l’art es desglaça, com els sistemes econòmics, com la natura. Només la cultura és el fonament d’un canvi de valor, el nou capital.
Imatge intervenció d'Alfredo Jaar a la façana del Kisma.