Mercat de l'Art: Galeries "versus" subhastes

Immersos en plena temporada, el mercat de l’art se segueix ressentint d’una crisi que no toca fons. Com va dir algú, ja no hi ha crisi, la crisi s’ha acabat perquè estem en un cicle nou. I qui no ho vulgui acceptar ho tindrà molt malament. D’una banda, les galeries estan aguantant de manera estoica la incertesa en un sector que –com ja hem dit innombrables vegades– no ha sabut renovar-se. Observem que, en l’àmbit internacional, el mercat de l’art s’orienta cap a la internacionalització dels seus artistes, per la qual cosa no pateix tant els desequilibris econòmics. És cert que al nostre país els preus de les obres estan en caiguda lliure. Per tant, aprofito per incentivar la compra i crear una col·lecció, ja que des de fa molts anys el mercat no havia tingut uns preus tan assequibles. Però no només han baixat els preus en el mercat primari, sinó que també ho han fet en el secundari encara amb més intensitat –subhastes, marxants i galeries que revenen obres–. Els preus s’han reduït fins a un 70% del valor de mercat respecte als d’abans de la crisi. El gran problema que tenen les nostres galeries està en primer lloc en la posició d’un gran nombre d’artistes, que se situen ells mateixos com a venedors i eviten el circuit habitual, un fet que els resta un benefici substancial. En segon lloc, les cases de subhastes –un sector en creixement– estan fent el seu agost en realitzar maratonianes jornades en què se subhasten milers de lots –encara que una gran majoria d’aquests queden deserts– a preus de vegades irrisoris. Només alguns lots de gamma alta poden arribar a xifres extraordinàries, i si la peça és molt important busquen el mercat internacional, on hi ha més possibilitat d’adjudicació, ja que la venda d’un lot significa diners gairebé immediats. I, en tercer lloc, les galeries no han sabut reestructurar els seus mecanismes contractuals amb els artistes i no han aplicat noves formes de venda davant la crisi. Com a defensor del sector galerístic he d’advocar per un sistema en què la professionalitat està al marge de dubtes. L’assessorament professional que una galeria presta a un col·leccionista, sigui privat o públic, queda molt lluny del que es pot trobar en una casa de subhastes. Potser aquest sigui el seu punt feble, en què més que una orientació amb criteri documental i de rigor de col·lecció s’orienta cap a la mera oportunitat de la peça, en què se sobrevalora més l’aspecte econòmic que l’artístic. Així, a les nostres subhastes trobem més inversors que col·leccionistes amb l’objectiu de perseguir una ganga a bon preu i una revaloració ràpida sense importar en molts casos el judici artístic. Quant a la mudança que estan experimentant les galeries, com és el cas de la concentració a Barcelona, que ha traslladat el seu centre geogràfic del carrer Consell de Cent al carrer Enric Granados, també aquesta s’està replicant a les empreses de subhastes, que s’aglutinen majoritàriament al carrer Rosselló. Potser aquesta condensació ajudarà els amants de l’art i del mercat a veure més opcions a l’hora de visitar una galeria o una subhasta. La competència en el nostre sector és bona. Encara que la comparació sigui odiosa, l’oferta ajuda a estudiar preus i qualitat, i obliga el comerciant a esforçar-se per presentar una bona selecció de peces.