Laida Lertxundi dins el programa "Profunditat de camp" de Matadero

Del 25 d'octubre al 15 de desembre a la Nau 0 de Matadero, el programa dedicat a la pràctica audiovisual contemporània «Profunditat de camp» mostra una selecció d'obres recents de l'artista i cineasta Laida Lertxundi (Bilbao, 1981). Amb gran trajectòria internacional però tímidament presentada en els circuits espanyols, les pel·lícules de Lertxundi combinen el rigor conceptual amb el plaer sensorial, per suggerir exploracions seductores i auto-reflexives dels entorns en què treballa.

En les seves obres, recorre a la pel·lícula de 16mm, l'ús de la fotografia, la música i imatges en moviment generades per l'atzar. Establerta a Estats Units, el seu treball evidencia la impossibilitat de capturar la immobilitat dels paisatges de Califòrnia, un lloc icònic per a la indústria del cinema i escenari principal de les seves obres. Des dels seus inicis, aquests espais naturals es van convertir en protagonistes essencials de les trames i en receptors de la vida emocionalment intensa que en ells recrea. L'interès per la seva manera de filmar rau en el desig d'explorar i deconstruir diversos parells aparentment contradictoris: documentació versus ficció, acció versus contemplació i forma versus funció.En cada pla, l'emoció desborda la forma.

Cada successió d'imatges es veu motivada per la sensualitat que comunica i la relació afectiva amb el representat. Tot això sempre sota la subjectivitat d'una praxi marcadament feminista. L'artista genera així cartografies emocionals que envolten les obres en una aura de misteri, sofisticació i un profund sentiment de nostàlgia d'un temps ja passat. En les seves pel·lícules, Lertxundi decideix treballar sempre amb actors no professionals i recorre a amics o persones que acaba de conèixer que no solen dominar l'idioma que interpreten. D'ells li interessa captar la major expressivitat dels seus cossos inexperts i una gestualitat més descontrolada en el moment d'actuar. Els seus curtmetratges desobeeixen qualsevol norma de coherència narrativa. Són històries que, com vinyetes, fan referència a un esdeveniment al que no es torna. Per a ella, l'important és el propi procés fílmic i la capacitat del so -en concret, de la música- per alterar l'experiència artística i condicionar la interpretació de les imatges en la narrativa cinematogràfica. Entorn a aquesta capacitat transformadora de la música s'articulen les tres obres que es presenten en aquesta exposició: Auto-ficció (2019), Words, Planets (2018) i 025 Sunset Xarxa (2016).