Mancomunitat de Catalunya i formació de la sensibilitat

Prat de la Riba es troba, a final del segle XIX, un país ple de creativitat en totes les dimensions; caòtic, inquiet, pluridimensional, revolucionari en la producció i en l’acció. Un país que des d’abans del 1775, quan es crea l’Escola Gratuïta de Disseny –la Llotja– per la Cambra de Comerç de Barcelona, pugna per instal·lar-se entre les comunitats dinàmiques que han triat el camí de la innovació per emplaçar-se en la modernitat, encara que, òbviament, no és el mateix instal·lar-se a les lleres del Sena, a la Gàl·lia, que fer-ho als marges del Llobregat. Però sí que és cert que per a cada indret i a cada lloc hi ha uns trets geogràfics específics i gents amb tarannàs únics, i que cadascú plasmarà la seva manera diferent d’entendre el món. No s’oblidi que per nosaltres serà la renaixença del català com a idioma nacional, una dinàmica industrial i productora creativa amb la conseqüent febre d’or, un seguit d’inquietuds impulsores de tot el que sigui innovació en tots els àmbits creadors, i els neguits corresponents de la pressió demogràfica i de la revolta social, amb totes les conseqüències i dimensions, compresos tots els matisos del drama del tipus que sigui i de la justícia injusta. Un país és un tot. Prat se’n consciencia i verifica que per assumir-ho tot amb contingut sòlid i aportació seriosa al conjunt de la humanitat –ens hem instal·lat al segle del reconeixement de les identitats de les persones i dels seus trets nacionals específics– cal projecte, decisió, capacitat d’execució i empenta d’ideari i de país, que Prat concreta d’antuvi amb les institucions econòmiques i culturals que calgui. És el projecte que especifica a La nacionalitat catalana, 1906. Els antecedents per fer el projecte possible, en l’àmbit de les formes, en són la sòlida formació acadèmica desenvolupada creativament amb i pel modernisme (art nouveau) –síntesi i fusió d’emocions, sentiments, tècnica creativa i projecte conceptual– expressió específica de la creativitat catalana en aquella societat de màxima intensitat productiva, amb necessitat i enyor d’una arquitectura industrial i urbana adient i en l’àmbit funcional internacional. Prat de la Riba i la burgesia en general ho palesaren i els creadors se serviren d’aquesta confiança retrobada per assolir l’ideal d’una forma: primer, obtenir l’adequació amb els sentiments i, tot seguit, que aquests sentiments fossin reals però, a més, controlats i dirigibles. Això fou el noucentisme –amb consciència de separar la funció psíquica i/o mecànica de la decorativa ambiental– que tot seguit expandí Eugeni d’Ors i que simbolitzà amb la imatge d’una deessa clàssica, la Ben Plantada, actualitzada, real pel nostre temps i dignitat, forma sensible i humana, que aporti resposta dimensionada als implícits objectius socials. Els resultats foren múltiples i es mostraren amb un cromatisme fauve lliure i ben tensat, un cubisme que evitava tota espectrografia formal, transferida com a futurisme. Tot seguit, la incorporació del surrealisme en els vessants teòrics i, també, pràctiques aportadores de l’expressionisme. La innovació formal creadora –amb disseny incorporat– esdevingué el segell de la catalanitat. Al darrere de tot plegat hi havia un Xènius maldestre però amatent per un sistema formal coherent que, tot adequant les proporcions a la sensibilitat, s’havia de comprometre amb el futur, que havia de ser emprenedor, eloqüent i generador de noves realitats, òbviament belles i harmòniques segons finalitat funcional. Catalunya havia de ser una objectivitat futurible: un racionalisme eficient i factible que, tot acceptant l’art deco, no s’hauria de desentendre de la força dels expressionismes alliberadors. Aquest fou el projecte de Prat de la Riba: avidesa econòmica, cultural i d’estructura unides per elaborar la identitat catalana. A la imatge, la "Ben Plantada".