Jana Sterbak i la seva visió de la condició humana entren a Montserrat

Jana Sterbak, una de les artistes més reconegudes de l’escena internacional per les seves radicals aportacions sobre la condició humana, amb noves icones que s’inspiren en la literatura, en creences o mites del passat i del present, i també en coneixements científics i en la història de l’art, ha aterrat a Montserrat. La Sala Daura del Museu de Montserrat acull, fins l’1 de març de 2015, la mostra Jana Sterbak a Montserrat. Una presència, “una instal·lació molt agosarada en la qual ha volgut que els objectes estranys creats per ella dialoguin amb obres de l’Abadia de Montserrat i del Museu, tot creant combinacions molt suggerents”, apunta el P. Josep de C. Laplana, director del MDM. Aquesta mostra compta amb la col·laboració de la Galeria Toni Tàpies, del Macba i de l’Oficina del Québec. L’especial narrativa de Jana Sterbak és fruit d’un gran bagatge multicultural adquirit al llarg de la vida, a causa del seu origen txec, la posterior adopció canadenca i els múltiples contactes mantinguts amb la cultura europea. Les escultures resultants són imatges sintètiques que se situen entre la realitat i el somni, amb les que sovint fa accions corporals enregistrades en fotografia i en vídeo. L’exposició, comissariada per Teresa Blanch, ofereix un recorregut pel seu ric treball des de les seves preocupacions inicials pel cos humà, en constant lluita per escapar de les limitacions imposades per les condicions que llastren tota vida física, fins l’interès actual de l’artista per la cosmogonia, la conformació planetària del món. Les obres, d’una gran intensitat expressiva travessades per una crua visió sobre l’inquietant pas del temps, van des de l’any 1979 fins a l’actualitat. Com a proposta excepcional, interactuen amb obres dels fons del Museu de Montserrat, que ella mateixa ha seleccionat. La producció de metàfores intrigants sobre les transformacions inherents a la construcció de la identitat defineix el primer apartat de la mostra: ens recorda que als anys 80 l’artista va ser pionera a donar un tractament biotecnològic a l’escultura Remote Control, que és una carcassa amb una dona suspesa a l’interior, accionada per control remot. Un objecte-màquina alhora ampul·lós i dolorós, ja que la dona que el vesteix no suporta gaire temps suspesa dins seu. Amb aquesta acció vol expressar la tasca feixuga de construcció de la felicitat, amb tots els entrebancs a superar en el joc de les relacions mútues. El vestit és per a ella un element fonamental per plantejar situacions conflictives de la consciència. Per això, sovint les indumentàries són tractades com a revestiments ambigus, on s’intercanvien les identitats home/dona o, inclús, s’impedeix el moviment (Distraction). L’artista fa notar així la multitud de dependències i, fins i tot, de fracassos que conformen el procés vital, i ens mostra la faceta més dèbil i vanitosa de la vida. Un segon apartat se centra en les càrregues i sacrificis que comporta el pas per la vida. Sterbak elabora crosses gegantines (Monumental), motxilles de pedra que emulen el mite de Sísif, atrapat en el càstig inútil de repetir sense fi un acte de superació (Sisyphus Sport). O converteix cintes mètriques en formes feridores que deixen entreveure l’exigència perillosa dels mesuraments corporals (Measuringtapecones), un toc d’alerta sobre les excessives regles que l’home fabrica per a autoprotegir-se. I, fins i tot, envasa suor humana (Olfactory Portrait) amb sofisticats mitjans tecnològics incapaços de reproduir-la i d’induir les sensacions eròtiques que se’n desprenen, ridiculitzant així l’excessiva creença en les formes d’intel·ligència informàtica generades pel progrés tècnic i científic. A en Combat Cricket Compartment, una petita casa feta amb ivori prehistòric de Canadà, homenatja a minúsculs animals com els grills, que emeten sons d’amor i guerra. Un dels rellotges biològics més precisos, comparables a l’actual sistema de telecomunicacions. L’artista interpreta el destí tràgic de la vida amb bones dosis d’ironia, que donen lloc a imatges d’una gran força poètica i conceptual. La “física activa” dels materials és una cabdal aliada per obtenir efectes inesperats en les obres, com les cadires amb seients de gel en Dissolution, la llengua de foc real que crema durant uns segons sobre el crani de l’artista en Artist as Combustible, o els grans fets d’or massís com a recompensa a la injusta opressió, en la nova obra creada per l’exposició que es remet al comte popular Cindarella. Una de les peces més destacades de l’exposició de Montserrat és el monumental conjunt d’esferes que formen la recent instal·lació Planetarium, que adopten formes similars a la creació del sistema solar: amb cràters, resplendors nocturns o superfícies minerals, obtingudes de la simple transformació natural del vidre, en el seu pas de l’estat magmàtic al sòlid. Jana Sterbak sovint beu en les fonts de les històries narrades sobre la creació de l’univers, en llegendes, relats i narracions mítiques que tracten el debat entre condemna i rebel·lió, com mostra la fotografia Atlas, que evoca al Tità que va haver de carregar sobre les seves espatlles el pes del firmament. Aquest constitueix el tercer apartat de l’exposició, que posa èmfasi en què tots som, sobretot, “cos” en la miraculosa i precària existència que prové de temps remots, dins una temporalitat oberta de vida i d’un ordre cosmogònic familiar, que ajuda a fer suportable la caducitat de la vida. Aspectes que es veuen reforçats per un gabinet de dibuixos, gravats i fotografies de diferents èpoques i cultures. Jana Sterbak (Praga, 1955) viu i treballa a Montreal (Canadà). Al final de la seva infantesa, la seva família es trasllada a Canadà. Allà es forma a la Vancouver Art School i a la Concordia University de Montreal. El realisme irònic de la seva cultura txeca impregna, encara avui, el seu treball artístic d’una gran força conceptual. El 1989 exposa a la Biennale canadienne d’art contemporani d’Ottawa. La seva obra es dóna a conèixer a Europa a la secció Aperto de la Biennal de Venècia de 1990, amb la reveladora performance Remote Control. Des d’aleshores, ha realitzat exposicions individuals a destacades institucions: New Museum of Contemporary Art, de Nova York; Louisiana Museum of Modern Art, de Humlebaek; Serpentine Gallery, de Londres; Malmö Konsthall, de Suècia; Museum of Contemporary Art, de Chicago, o Fundació Tàpies, de Barcelona. L’artista va representar Canadà a la Biennal de Venècia de 2003, amb la video instal·lació FromHere to There i a la Biennal de Praga de 2005 mostra la video instal·lació Waitingfor HighWater. Posteriorment, ha exposat a Artium de Vitòria, Carré d’Art de Nîmes, Musée National des Beaux-Arts de Québec, Musée Reattu d’Arles i al Palais des Papes d’Avignon. Jana Sterbak té obra a importants col·leccions de museus europeus i canadencs i ha obtingut nombrosos premis internacionals, com ara el de la Guggenheim Memorial Foundation, el Prix A. Guixard de Saint Étienne, el del Consell de les Arts de Canadà a Ottawa i, recentment, el del Governor General Arts Awards en Visual and Media Arts de Canadà. A Barcelona hi treballa des de 1998 en col·laboració amb la Galeria Toni Tàpies.