Inauguració de "Catalunya ciutat(s)" al Museu Marítim

Organitzada pel Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya i sota la curadoria de Roger Subirà i la sostscuradoria de l’arquitecte Fernando Marzà, el crític d’art Ricard Planas i l’equip de l’Observatori del Paisatge, l’exposició Catalunya ciutat(s) és una reflexió sobre el territori en clau de futur i amb una forta presència d’art contemporani. Els curadors, però, són molt conscients que el territori que avui trepitgem i els paisatges que se’n desprenen són el resultat d’una llarga història. I saben, per tant, que no es pot mirar endavant sense tenir clar d’on venim.

Aquest exercici retrospectiu ens portaria, inevitablement, a èpoques llunyanes, força llunyanes. No és el que pretén l’exposició, que no té una voluntat historicista ni aspira a presentar-nos la llarga i complexa evolució històrica de la formació de la realitat territorial actual del país. Em sembla assenyat no pretendre-ho en una exposició d’aquestes característiques i sí, en canvi, posar l’èmfasi, com a punt de partida del discurs expositiu, en una etapa relativament recent de la història de Catalunya: la que, a grosso modo, podríem situar en el tombant del segle XIX al XX. És cert que algunes dinàmiques territorials contemporànies tenen el seu origen en èpoques anteriors, en especial en els segles XVII i XVIII, però també és ben sabut que l’actual configuració del país deu molt al procés d’industrialització que tingué lloc ara fa poc més d’un segle, coincidint, precisament, amb els orígens del catalanisme polític i l’inici de la (re)construcció de l’imaginari nacional. L’exposició pren aquest punt de partida, i em sembla ben triat. L’esperit modernitzador propi del Noucentisme aspirarà a eliminar d’una vegada els grans desequilibris territorials del país i l’abisme que hi ha entre la ciutat i el camp, entre la Catalunya urbana i la rural. No ho aconseguirà, però sí que servirà per posar aquest tema sobre la taula. Per altra banda, la Mancomunitat de Catalunya, de la qual el 2014 hem celebrat el centenari, impulsarà un munt d’equipaments, serveis i infraestructures pròpies de tot país modern i equilibrat, que és el que volia i continua volent ser Catalunya. No és casualitat que sigui precisament llavors quan es revela i s’impulsa a casa nostra l’interès –vigent– pels estudis territorials, sobretot a cura de geògrafs i urbanistes. Situades les bases de la modernitat, l’exposició planteja els nous reptes als quals s’ha d’enfrontar el país. Semblaria força assolit el somni noucentista d’equilibri territorial. Malgrat totes les mancances i els greus errors comesos en diversos moments de la nostra història recent, el país està raonablement ben ordenat des del punt de vista urbanístic i disposa d’un conjunt de serveis i infraestructures gens menyspreable. I a partir d’ara, què? Aquesta és, em sembla a mi, la gran aportació de l’exposició: el plantejament dels reptes a superar i el fet d’atrevir-se a assenyalar unes quantes vies per aconseguir-ho. Immersos de ple en un món urbà i globalitzat, i assumint que aquesta crisi és sistèmica i estructural, urgeix una revisió profunda i sincera dels principis que durant tot el segle XX han guiat les societats contemporànies, entre aquestes la catalana. I això vol dir, d’entrada, ser conscients, governants i governats, que està emergint un nou paradigma, una nova manera d’entendre el món i de relacionar-nos amb l’entorn immediat, amb els espais de la vida quotidiana. El debat dels últims vint anys a l’entorn de temes com ara el canvi climàtic, la problemàtica ambiental, la sostenibilitat, l’escassetat de recursos naturals, la banalització i homogeneïtzació dels nostres paisatges, etc. han predisposat la població a assumir que, efectivament, les coses s’han de fer d’una altra manera, començant per imbuir-nos d’una filosofia del reús (reciclatge, reutilització), a diferents nivells i també en el territorial (rehabilitació, renovació i renaturalització de teixits urbans, per exemple). El ciutadà normal i corrent és sobradament capaç d’entendre el moment en què estem. S’obren davant nostre nous escenaris que no han de ser vistos amb recel, sinó com a noves oportunitats que exigiran –això sí– que principis com ara els de la qualitat, l’excel·lència, la negociació, la cooperació, la cohesió i la solidaritat s’apliquin a tots els ordres de la vida social. Completa l’exposició un cicle de cinc debats que se celebraran entre el gener i el març del 2015 en diferents espais de Barcelona, amb els títols País, paisatge i futur (debat 1, La Virreina, 20 gener); Ciutat, territori. Territori, ciutat (debat 2, IEC Barcelona, 10 febrer); Els espais de la vida quotidiana. Cultura, Art, Hàbitat i  lloc (debat 3, Arts Santa Mònica, 17 de febrer), Nous mapes, noves arquitectures, nous imaginaris (debat 4, CCCB, 31 març) i L’arquitectura com a territori de la història (debat, 5, CoAC, principis de març) amb la participació de destacats especialistes en els temes a tractar. Així mateix, el mes d’Abril es presentarà el catàleg de l’exposició amb tots els debats.

La mostra es va inaugurar el 23 de desembre del 2014 al Museu Marítim de Barcelona. Va presidir la inauguració el conseller de Territori i Sostenibilitat, Santi Vila, juntament amb el director general del Museu Marítim de Barcelona, Roger Marcet.

www.catalunyaciutats.cat (*) Catedràtic de geografia humana de la Universitat de Girona i director de l’Observatori del Paisatge de Catalunya (www.catpaisatge.net) A les imatges, a dalt, "De com desconstruir el pasiatge per llegir-lo" de Jesús Galdón; a sota, "Nostalgie" Jordi Tolosa i "La Fi dels dies" d'Yurian Quintanas.