"Intervals sonors" a la Fundació Tàpies

Fixem-nos una mica més en el món dels sorolls entorn: tot ho són, de sorolls (se’ns ha acostumat a entendre que la ciutat és un soroll inexhaurible i esgotador) fins que ens adonem que entre el seu brogit hi ha quelcom més que el caos i l’aiguabarreig que eixorda. Si escoltem, tanmateix comencem a captar diferències entre els sorolls, el que ens permet de distingir entre sorolls i sons; els primers resulten inclassificables o atribuïbles a quelcom que hom no pot regular, mentre que els segons, els sons, són perfectament ordenables: es poden agrupar, distribuir, organitzar i tot el que se’ns ocorri que hom pugui establir per diferenciar-los. Es tracta, doncs, d’escoltar. Qui escolta pot descobrir en els sorolls el que sembla que no hi havia. Però no oblidem que no acabem d’arribar a aquest món, sinó que som fills i hereus de tradicions –cadascú de la seva, però–, maneres de fer –les tradicions– que s’imposen, ens classifiquen, ens ordenen i ens fan saber què podem entendre i acceptar i què no podem entendre ni acollir. Però també és veritat que en la modernitat han aparegut, aportats per la tecnologia, uns instruments, els auriculars, que amb la seva sofisticació actual són capaços de fer-nos percebre el que abans consideràvem inaudible i, fins i tot, inexistent en el món dels sons i, a l’ensems, l’aïllament entre sons, valorats diferentment en relació amb ells mateixos i amb l’instrument que els provoca i, en el cas de la veu humana, amb versions i calibres emocionals que només des del més pregon de la sensibilitat –abans crèiem que des de la poesia– eren captables. I no nomes això, sinó, en el fet de l’escolta, diferenciar o establir des del soroll, el so, el ritme, el sincopat, la dicció. Escoltar és un àmbit de descobertes; els diferents parlars ho testimonien. Un dels elements als quals ara se’ns vol fer auditivament sensibles és el de la dialèctica entre el so i les seves variants referit tot a l’espai o àmbit d’audició. No és el mateix la sala de concerts, el teatre, el saló públic, la cambra privada, l’habitació particular o, en síntesi, l’auricular. Són diferents espais d’escolta, de percepció, d’avaluació del so. Tot un món se’ns ofereix de nou, no només respecte a tots els valors i contravalors dels sons i a les diferents atribucions i ordenament a què els hem sotmès, sinó també a les condicions d’audició, en les quals caldria incloure les diferents modalitats d’execució, que anirien des de la música en viu fins a la que només ha establert l’ordinador al laboratori. Un seguit d’inquietuds i necessitats de noves experiències ens traslladen, gràcies al grup d’execució que configura Interval, a un museu, la Fundació Tàpies; un museu ara interioritzat, i uns subtils comentaristes que inclouen fonetistes, artistes, actors i lingüistes. Hi escoltarem la música (des dels mots) en un context que ultra l’especificitat expositiva del local, per això mateix se’ns afegirà el descobriment de nous elements sonors audibles provocats, per aquest espai concret, i les propostes innovades exprés pels executants, la dicció personalitzada. A la imatge, English Forecast 2013. BMW Tate Live Performance Room. Tate Modern. Foto:  Ana Escobar for Tate. © Fotografia: Nicoline van Harskamp & Tate.