Un sistema en reconstrucció

El sector de les arts plàstiques a Catalunya és un dels que en els últims anys ha anat perdent més llençols. La seva fragilitat davant les indústries culturals, sempre més ben enteses i ben dotades econòmicament, un mercat feble dependent de les galeries d’art, històricament projectes personals i precaris, i la fragmentació de les polítiques institucionals en aquest sector, entre molts altres factors, fan que en aquests moments mereixi una especial atenció. La crisi econòmica, unida a la nova llei d’arrendaments urbans, ha fet plegar moltes galeries establertes des de feia anys, i així hem vist desaparèixer en els últims temps la Carme Espinet, la Barcelona o la René Metras, i canvis de seu significatius, com ara el de la galeria Joan Prats, entre d’altres, fins a arribar a les 144 galeries del 2013 respecte a les 202 que existien el 2003. Els establiments de Consell de Cent de Barcelona estan perdent el que havia estat una opció d’emplaçament urbà a favor de les arts, i alguns galeristes confessen que ja no saben qui són exactament els seus clients, ja que els col·leccionistes del país de tota la vida han envellit, no hi ha recanvi en els fills o en les noves generacions, i s’han de refiar dels passavolants turístics que visiten la ciutat. Els ajuts i subvencions de la Generalitat de Catalunya s’han reduït, les beques de creació han passat a mínims històrics i es constata una absència de polítiques públiques efectives en relació amb les arts visuals. Repartir subvencions poc dotades als creadors i a les galeries per ser presents en fires internacionals sense estudiar-ne l’eficàcia o rendibilitat, mantenir els grans equipaments i tenir una xarxa de centres d’arts visuals sobre el paper com un simulacre de quelcom que en realitat no existeix són mesures molt poc eficients per a un sector que s’aguanta pels pèls. Quan les arts plàstiques tenien un tractament polític específic, amb un servei polític que se n’ocupava especialment, unit a un centre d’art com era el Santa Mònica, els resultats eren més positius. L’assimilació de les arts visuals a les indústries culturals, amb les quals tenen poc a veure, les cinc finestres del Departament de Cultura que atorguen els ajuts a les arts plàstiques mostren la descoordinació i fragmentació del tracte polític que reben, i cap de les quals té a veure amb patrimoni, i és finalment la naturalesa patrimonial de l’art la que mana el seu destí final. Els vaivens i canvis de l’antic Centre d’Art Santa Mònica amb el que ha anat esdevenint o esdevindrà no han afavorit gens una consolidació en favor de les arts visuals, amb la incògnita de si Fabra i Coats serà algun dia un centre d’art, perquè amb el camí recorregut fins a dia d’avui no podem dir que en compleixi les funcions. La desaparició o reconversió de centres o espais d’art que havien estat un referent els últims anys, com ara l’Espai Zero1 d’Olot, Can Xalant o el Centre d’Art de Tarragona han acabat d’empobrir, en alguns casos, el panorama de les arts. La política de deixar en mans dels ajuntaments la decisió de tenir o mantenir espais o centres d’art, si bé crea menys obligacions econòmiques a la Generalitat, acaba repercutint en la desaparició d’espais o bé en un tractament de les arts sense criteri professional. Si observem el sistema públic de les arts en el seu conjunt com una gran piràmide, a la base hi ha un gruix important de creadors i al capdamunt un gran equipament, el Macba, però entremig no hi ha gairebé res consolidat, que és el que construeix sistema: un mercat amb galeries potents, un centre d’art per consolidar o legitimar valors emergents o de mitjana trajectòria, una fira d’art d’àmbit estatal o internacional reconeguda, una xarxa de centres d’art o d’espais d’art al territori, difusió en revistes i publicacions (sortosament queda Bonart!), una dotació per a un fons d’art estable, regulació de l’art públic, entre tantes altres necessitats. Però mentre el Macba balla “flamenco”, els artistes del país se senten marginats i menystinguts per la institució. A totes aquestes qüestions, a les quals es podria respondre des de Catalunya, cal afegir-hi la cerimònia de la confusió en la qual l’Estat espanyol ha sumit les arts plàstiques amb l’aplicació de l’ IVA, reduït si és l’artista qui ven i ampliat al 21% si és el galerista qui ho fa. Els ajuts a l’exterior també són mínims en tots els casos. Han desaparegut organismes com ara la Seacex i, si bé l’Estat espanyol mira cap a l’Amèrica Llatina, l’Institut Ramon Llull només veu Venècia, quan en altres èpoques la presència catalana a l’estranger amb els quatre motors d’Europa i altres intercanvis tenia una presència oficial més visible. Tot el que es pugui fer en favor de la seva reconstrucció serà positiu, però sobretot polítiques clares, adients, unitàries i coordinades, com tenen països com ara França, que, des del Centre National des Arts Plastiques (CNAP) poden actuar d’una manera global. A la imatge, El petó, 1930, Col·lecció Telefonica © Hereus Arissa, 2014. CCCB