"El paper dels intel·lectuals de la Catalunya-país", conferència de Carles Duarte

El president del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts, Carles Duarte i Montserrat ha pronunciat el 9 de gener del 2015 al Patronat d'Estudis Històrics d'Olot i Comarca la conferència El paper dels intel·lectuals en la definició de la Catalunya-país. De Narcís Oller a Carles Riba. “Permeteu-me que iniciï aquestes paraules amb l'expressió del meu agraïment per la invitació del Patronat d'Estudis Històrics d'Olot i Comarca a intervenir dins el seu IX Cicle, dedicat en aquesta ocasió al tema Catalunya 1901-1931, un país en transformació, i de proposar-me de fer-ho amb una conferència centrada en la responsabilitat que hi van assumir els intel·lectuals. Em permetré d'introduir-hi també alguna ineludible referència més estrictament relacionada amb l'art que amb el pensament. I intentaré, en la mesura -limitada!- del que sigui possible, no reiterar en excés qüestions ja examinades en conferències prèvies o en les programades per als propers mesos en aquest mateix cicle. A mitjan segle XIX la Catalunya vençuda en la Guerra de la Successió, cent quaranta anys després de la desfeta, se sent maltractada per les institucions d'un estat que, instal·lat en una visió imperial que respon a una realitat cada cop més decadent, s'esforça a negligir i a silenciar la personalitat de Catalunya i es gira d'esquena als corrents revitalitzadors, democratitzadors i modernitzadors que sacsegen, sovint conflictivament, Europa. La Catalunya negada culturalment i sotmesa políticament aposta per una industrialització i un desenvolupament urbà que generaran dins seu una confiança respecte de la seva capacitat de desplegar unes fecundes energies latents en el camp de les institucions, de l'economia, de la cultura, de l'educació. I la represa cultural, que havia començat tímidament amb Bonaventura Carles Aribau (La pàtria, 1833) i la reinstauració a Barcelona dels Jocs Florals (1859), sota la iniciativa de Joaquim Rubió i Ors, Manuel Milà i Fontanals, Joan Cortada, Josep Lluís Pons i Gallarza, Víctor Balaguer, Miquel Victorià Amer i Antoni de Bofarull, farà un salt endavant amb la irrupció prodigiosa d'una figura gegantina, Jacint Verdaguer (1845-1902), que, amb L'Atlàntida (1877) i amb Canigó (1885), donarà a la literatura catalana cims tan alts com els que havia assolit amb obres mestres medievals. Però més enllà de la dimensió formidable de la seva producció poètica, Verdaguer encarna una afirmació d'arrels i de país que es plasma en poemes que van esdevenir veritables himnes, com el Virolai (1880, amb música de Josep Rodoreda, primer director de la Banda de Música de Barcelona, una formació que viurà un moment d'esplendor a partir de 1914 amb la direcció de Joan Lamote de Grignon, que havia creat prèviament l'Orquestra Simfònica de Barcelona) o L'emigrant (1892, amb música d'Amadeu Vives, que l'any 1891 va fundar amb Lluís Millet l'Orfeó Català). I de fet la profunda impressió que va produir Verdaguer en l'ànima col·lectiva és un dels factors que mouen l'any 1877 Narcís Oller (1846-1930) a prosseguir en català una obra literària que havia començat a articular en castellà i que va assolir una projecció i un reconeixement internacionals, amb novel·les com La Papallona (1882) -publicada en francès amb una carta-pròleg d'Émile Zola-, L'Escanyapobres (1884), La febre d'or (1890-1892) o Pilar Prim (1906). L'any 1886 es va desencadenar una polèmica a la premsa peninsular sobre l'expansió creixent del català en textos en prosa. Benito Pérez Galdós hi afirmava: “Querer hacer en catalán la novela contemporánea, que requiere una dicción extremadamente rica y flexible, me parece absurdo, con perdón sea dicho del insigne Oller”. Però ja abans s'havia produït un intercanvi epistolar entre Pérez Galdós i Oller on Pérez Galdós afirmava: “Es tontísimo que V. escriba en Catalán. Ya se irán Vds curando de la manía del catalanismo y de la Renaixensa. Y si es preciso, por motivos que no alcanzo, que el catalán viva como lengua literaria, deje V. a los poetas que se encarguen de esto. La novela debe escribirse en el lenguaje que pueda ser entendido por mayor número de gente. Los poetas que escriben para sí mismos, déjelos V. con su manía, y véngase con nosotros” (8 de desembre de 1884), i Oller hi responia: “Escribo la novela en catalán porque vivo en Cataluña, copio costumbres y paisajes catalanes y catalanes son los tipos que retrato, en catalán los oigo producirse cada día, a todas horas, como Vd. sabe que hablamos aquí. No puede Vd. imaginar efecto más falso y ridículo del que me causaría a mi hacerlos dialogar en otra lengua, ni puedo ponderarle tampoco la dificultad con que tropezaría para hallar en paleta castellana cuando pinto los colores que me son familiares de la catalana. …” (14 de desembre de 1894). En aquesta represa del català per a la literatura en prosa, al costat d'Oller, escau de fer esment tot seguit de Caterina Albert i Paradís, “Víctor Català” (1869-1966), l'autora que, amb el seu llibre de relats Drames rurals i sobretot amb la seva novel.la Solitud, situaria en pocs anys en una posició privilegiada la narrativa catalana. I des de Narcís Oller i Caterina Albert la cultura catalana avançarà, amb el Modernisme i el Noucentisme, cap a una plena normalització i equiparació amb les cultures europees de més gruix, en una aliança fructífera i fèrtil entre catalanisme i cultura, mentre l'imperi espanyol a Cuba i a Filipines s'esfondrava amb el daltabaix del 98. Si a hores d'ara el catalanisme és nítidament majoritari al nostre país, és perquè ha sabut vèncer les temptacions d'identificació amb principis ètnics o religiosos i s'ha orientat cap a una fonamentació cultural que preserva la consciència de llegat sense renunciar a enriquir-se amb les aportacions d'altres cultures. Tot i el seu interès històric, avui percebem com a caducs missatges com el lema “Catalunya serà cristiana o no serà”, atribuït a l'autor de La tradició catalana (1892), el bisbe Torras i Bages, o les referències racials en textos d'Enric Prat de la Riba, seguint Pompeu Gener, o d'Antoni Rovira i Virgili, que acabaria decantant-se per una “raça històrica” en detriment d'una “raça antropològica.” El catalanisme ha estat capaç de de fer no tan sols compatibles, sinó del tot complementaris Salvador Espriu i Francesc Candel. En veiem un reflex evident en les mobilitzacions actuals. El discurs del catalanisme polític s'ha caracteritzat, al capdavall, per un model de base cultural, que aspira a construir un país integrador, socialment cohesionat, immers de ple dins d'Europa, que fa de l’excel·lència i el talent, de l'ètica i l'estètica un horitzó de dignitat i de qualitat. Però reprenguem el fil de la història i situem-nos als inicis de de la configuració del catalanisme polític. Una figura clau en serà Valentí Almirall (1841-1904), que hi intervé des d'un plantejament republicà i federal. Cal associar-hi des de 1879 la publicació del “Diari Català”, la convocatòria del Primer Congrés Catalanista (1880), la creació l'any 1882 el Centre Català i la seva obra cabdal, Lo Catalanisme (1886), on preconitza la independència dels partits polítics catalans respecte dels espanyols. En aquest context, com una escissió del Centre Català, emergeix la Lliga, vinculada a perfils tan inequívocament culturals com el dramaturg Àngel Guimerà (1845-1924), que en va ser elegit president l'any 1889, o l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner, i sorgeix el Centre Escolar Catalanista, del qual va ser elegit president Enric Prat de la Riba l'any 1890. La Lliga i el Centre Escolar s'unifiquen l'any 1891 per constituir la Unió Catalanista, que l'any 1892 va aprovar a Manresa les Bases per a la Constitució Regional Catalana. Hi van tenir un paper eminent Lluís Domènech i Montaner, Àngel Guimerà, Enric Prat de la Riba, Joaquim Vayreda,... En aquell mateix període, l'any 1893 naixia el Cercle Artístic de Sant Lluc d’una escissió del Círculo Artístico duta a terme per artistes com Joan i Josep Llimona, Alexandre de Riquer o Antoni Utrillo, que defensaven un ideal d’art compromès, amb una connotació religiosa i allunyat de les tendències bohèmies que s'imposaven. Hi trobarem associats el bisbe Josep Torras i Bages, però també alguns dels millors representants del Modernisme artístic, com Antoni Gaudí, Josep Puig i Cadafalch, Gaspar Homar, els germans Masriera,...,l'ideòleg del Noucentisme Eugeni d’Ors i personalitats influents en les polítiques culturals que s'hi inspiraren com Josep Pijoan, Francesc d’Assís Galí o Joaquim Folch i Torres. La Catalunya d'aleshores vivia moments convulsos per l'expansió d'unes tensions socials i polítiques que es canalitzaven de vegades violentament, com en el cas de les bombes del Liceu de 1893 o l'atemptat de Canvis Nous de 1896. L'anarquisme s'hi expandia. I tanmateix el catalanisme continuava arrelant i reforçant-se. N'és un cas emblemàtic l'elecció d'Àngel Guimerà com a president de l'Ateneu Barcelonès l'any 1895, on va pronunciar per primer cop el discurs inaugural en català, amb el tema La llengua catalana. La crisi colonial, ja esmentada, de 1898 va generar un escenari on el catalanisme, no sense vacil·lacions i discrepàncies entre pragmàtics i puristes, intenta -amb un èxit considerable- guanyar posicions. En són exemples l'any 1899 el nomenament de Manuel Duran i Bas com a ministre, de Bartomeu Robert com a alcalde de Barcelona o dels bisbes Josep Morgades a Barcelona i Josep Torres i Bages a Vic. L'any 1901, reconfigurat el catalanisme polític, la Lliga Regionalista va aconseguir un resultat espectacular, amb la candidatura anomenada dels quatre presidents: Bartomeu Robert (Societat Econòmica Barcelonesa d'Amics del País), Lluís Domènech i Montaner (Ateneu Barcelonès), Albert Rusiñol (Foment del Treball Nacional) i Sebastià Torres (Lliga de Defensa Industrial i Comercial). Era el moment on la presència de Joan Maragall (1860-1911) com a prestigiosa personalitat intel·lectual, amb un discurs catalanista i iberista, adquiria un protagonisme creixent, amb poemes tan emblemàtics com l'Oda a Espanya (1898) o El cant de la senyera (1900), i la seva elecció el 4 de juliol de 1903 com a president de l'Ateneu Barcelonès, amb la seva celebrada conferència inaugural del curs 1903 Elogi de la paraula. I és en aquest context on Enric Prat de la Riba (que havia escrit poemes de jove i que s'havia format com a jurista sense obviar la seva passió per la premsa, la història i els clàssics) esdevé l'home determinant que situa el catalanisme en l'eix de l'acció política al nostre país. Processat i detingut l'any 1902 per la reproducció a “La Veu de Catalunya” de l'article Separatisme al Rosselló, publicat inicialment a “L'Indépendant”, on es parlava del problema dels vinyataires de la Catalunya Nord, es va produir una mobilització en defensa seva. Deteriorada seriosament la seva salut arran de l'empresonament, Prat de la Riba es va veure obligat a fer una pausa en la seva activitat incessant, que tanmateix va reprendre tan bon punt es va recuperar. El mes de novembre de l'any 1905, la Lliga va celebrar un banquet per celebrar els seus resultats a les eleccions municipals. El “Cu-cut!” en va publicar un acudit de Junceda satiritzant els militars, que, irats, van assaltar els locals de “Cu-cut!” i de “La Veu”. La reacció tolerant de les autoritats espanyoles amb la violència militar i l'aprovació de la Llei de jurisdiccions van desencadenar una clara resposta de la societat catalana, amb la formació de la Solidaritat Catalana, que va obtenir una victòria contundent a les eleccions d'abril de 1907, que durien Prat de la Riba a la presidència de la Diputació de Barcelona. Mentrestant el mes de maig de l'any 1906 Prat de la Riba havia publicat La Nacionalitat Catalana, una obra que exercirà una influència profunda i que Eugeni d'Ors va qualificar com “el llibre de capçalera de Catalunya”. I l'octubre de 1906 s'havia dut a terme d'una manera multitudinària un esdeveniment d'una importància excepcional, el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, presidit per Mn. Antoni Maria Alcover, amb Antoni Rubió i Lluch com a vicepresident i, al seu costat, amb Jaume Massó i Torrents, Joaquim Casas i Carbó i Josep Pijoan com a primers referents de la convocatòria. És també un període on emergeix una intel·lectualitat feminista i catalanista que podem associar al suplement “Feminal” de “La Il·lustració Catalana” dirigida entre 1907 i 1917 per l'escriptora i periodista Carme Karr (1865-1943) i on va col·laborar l'escriptora Dolors Monserdà (1845-1919), que havia estat la primera dona a presidir l'any 1909 els Jocs Florals de Barcelona. Un nom clau d’aquest moviment és Francesca Bonnemaison (1872-1949), pedagoga, etnòloga i escriptora, casada amb l’advocat i polític Narcís Verdaguer i Callís (1862-1918), i creadora l’any 1909 de la Biblioteca Popular de la Dona, posteriorment Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona. I encara hi podríem afegir, dins l’espai anarquista, la pedagoga i periodista Teresa Mañé (1865-1939), directora de “La Revista Blanca” i mare de Frederica Montseny (1905-1994) Mentrestant a l'Ajuntament de Barcelona es va anar configurant una majoria republicana i catalanista que va dur a l'aprovació l'any 1908 d'un Pressupost extraordinari de cultura, concebut tenint present el model de la Institución Libre de la Enseñanza de Francisco Giner de los Ríos, i que es basava, pel que fa a l'ensenyament, en la construcció de nous centres escolars i en quatre punts essencials: la gratuïtat de l'educació, l’ensenyament del català com a necessitat pedagògica, una neutralitat religiosa i la posada en pràctica del criteri de classes amb ensenyança mixta, és a dir, nens i nenes a la mateixa aula, i, pel que fa a la cultura, en aportacions econòmiques notables a grans infraestructures culturals que el país tenia o estava posant en funcionament en aquell moment: 500.000 pessetes per a la creació de la Biblioteca Nacional que acabava de crear l’Institut d’Estudis Catalans establert per la Diputació de Barcelona que presidia Prat de la Riba; per a l’Escola Industrial de Barcelona o del Treball, es destinarien 250.000 pessetes; per a la Junta de Museus, 200.000 pessetes; a la Junta Municipal de Ciències Naturals, 70.000 pessetes; 5.000, per a l’Ateneu Barcelonès per dedicar-les a conferències, i 75.000 pessetes per acabar el Palau de la Música Catalana de l’Orfeó Català. Entre els impulsors del Pressupost extraordinari de cultura, hi trobem Pere Coromines, Josep Pijoan, Francesc Layret, Albert Bastardas,... El Pressupost va ser aprovat amb un ampli suport, però els sectors més conservadors i més confessionals s'hi van oposar (Joan Maragall, en canvi, va transmetre a Pere Coromines el seu suport en una carta del 9 d'abril de 1908) i se'n va derivar una crisi entre les forces que s'havien implicat en la Solidaritat Catalana . En paral·lel es produeixen les primeres formulacions de l'ideal noucentista de la Catalunya-ciutat, una noció que implicava no tan sols que les condicions, els serveis i les formes de vida urbanes havien d’arribar al conjunt del territori de Catalunya, sinó que Catalunya sencera havia de convertir-se en ciutat generadora de projectes col·lectius. D'entrada, s'hi refereix Gabriel Alomar l'any 1907 a “El Poble Català” i la noció es difondrà ben aviat, com palesa l'any 1908 la conferència de Pere Cavallé Llagostera Catalunya-ciutat. Fantasies i realitats. En parlen, a més, els dos principals ideòlegs del Noucentisme: Josep Pijoan i Eugeni d'Ors. Com ens recorden Joan Ramon Resina i Pau Guinart, Pijoan va escriure: “Aquí, on tot és possible, farem una gran ciutat ideal, la gran ciutat industrial dels nostres somnis. Farem una ciutat on pugui esclatar la nova civilització sospirada de les democràcies”. Guinart hi afegeix: “Per Ors la ciutat és comparable a una divinitat, com una estàtua grega de bellesa immortal que no només simbolitza la perfecció estètica humana sinó també l'òptima organització social.” Força anys després de la formulació inicial d'aquest ideal, el número de febrer de 1926 de la ”Revista de Catalunya” publicaria una enquesta entre intel·lectuals de fora de Barcelona sota el títol de Per la Catalunya-ciutat. L'objectiu era debatre sobre el paper del teixit urbà estès arreu del territori en la conformació de "la unitat cultural catalana". El somni de la Catalunya-ciutat era, doncs, cohesionar el país per mitjà de la cultura, potenciant la xarxa d'equipaments, promovent vincles de col·laboració culturals i atribuint a la cultura la condició de factor de modernització de la societat. Ja a la fi de la Guerra Civil, Màrius Torres, en un poema de to elegíac, ens remet a aquest horitzó civilitzador dins el seu poema La ciutat llunyana, iniciat amb aquests versos: “Ara que el braç potent de les fúries aterra la ciutat d'ideals que volíem bastir, entre runes de somnis colgats, més prop de terra, Pàtria, guarda'ns: -la terra no sabrà mai mentir “ Precisament aquests dies es pot veure al Museu Marítim de Barcelona l’exposició Catalunya Ciutats, que, en el marc de la commemoració del centenari de la Mancomunitat, revisa i aporta una reflexió posada al dia sobre un projecte modernitzador que va anar associat a un impuls decisiu en els estudis territorials a Catalunya en el marc d’un procés de rellançament integral del país. Però tornem als primers anys del segle XX, amb la presidència d'Enric Prat de la Riba a la Diputació de Barcelona. Com ja he esmentat, comptarà com a col·laborador i inspirador de la seva acció cultural, juntament amb Eugeni d'Ors i Joaquim Folch, amb el poeta, historiador i crític d'art Josep Pijoan (1881-1963). Prat de la Riba promourà la creació l'any 1907 de l'Institut d'Estudis Catalans, amb Antoni Rubió i Lluch com a president, Josep Pijoan com a secretari i també com a membres fundadors Josep Puig i Cadafalch (arquitecte eminent i successor de Prat de la Riba en la presidència de la Mancomunitat), Pere Coromines (escriptor, jurista, economista, pensador i polític), Miquel dels Sants Oliver (periodista, assagista i poeta), Jaume Massó i Torrents (fundador i director de la influent revista catalanista “L'Avenç”), Guillem M. de Brocà (jurista eminent) i Joaquim Miret i Sants (historiador). La labor científica impulsada des del començament per l'Institut d'Estudis Catalans va ser ingent en àmbits diversos, sempre des de l'exigència i l'ambició de rigor intel·lectual. Una de les moltes comeses que emprendrà reeixidament l'Institut d'Estudis Catalans serà l'establiment d'una normativa unificada per a la llengua catalana, una labor encapçalada amb intel·ligència brillant i capacitat de convicció per Pompeu Fabra (1868-1948). Entre els fets més significatius d'aquell període cal esmentar sens dubte la Setmana Tràgica, una revolta popular contra la convocatòria de soldats a la reserva -sovint casats i amb fills- per combatre al Marroc. Els incidents antimilitars van tenir una derivació anticlerical, que va acabar amb atacs i incendis a esglésies i convents. La repressió posterior va ser brutal. Són impressionants els articles que Joan Maragall va dedicar-hi (Ah! Barcelona, La ciutat del perdó i La iglésia cremada) i s'hi refereixen d'una manera contradictòria a la seva correspondència (Epistolari Pere Coromines i Amadeu Vives, Barcelona, 2014) l'escriptor Pere Coromines i el compositor Amadeu Vives (1871-1932), que vivia aleshores a Madrid, on triomfava amb sarsueles com Bohemios. Mentre Coromines es mostrava benèvol amb els revoltats (“No creguis lo que diuen de robos, violacions i assassinats dels revolucionaris.(...) En canvi la repressió ha sigut horrible. Comentari? Barcelona és forta i aquestes són explosions de la seva vitalitat”, 4 d'agost de 1909), Vives hi replica (“Respecte a la Setmana Tràgica dec dir-te que no em cap al cap que siga o que representi un excés de vitalitat”, 25 de desembre de 1909). A la mateixa carta Vives s'endinsa, però, en una reflexió de més gruix i transcendència: “Ara Catalunya fa una mica l'efecte d'un poble de tribus i és necessari trobar-li una unitat i una missió. (…) Jo crec que és una gran desgràcia per als catalans l'estar units a Espanya perquè ens priva de dar una direcció convenient i lògica al nostre sentiment nacional.(...) La raó de les bombes i dels incendis és per mi la mateixa raó que fa que tants i tants catalans visquem fora de Barcelona. És que no tenim pàtria ni ciutat real. (…) Fem-la existir, fem-la reviure a Catalunya.” He al·ludit a l'ideal de la Catalunya-ciutat, però escau reprendre'l per vincular-hi una altra de les orientacions cabdals, íntimament relligada,fruit d'una aposta d'origen intel·lectual, en l'acció institucional realitzada des del programa del Noucentisme. N'han tractat recentment l'exposició La dècada prodigiosa. L'arqueologia catalana, un instrument vertebrador al servei de la Mancomunitat de Catalunya duta a terme pel Museu d'Arqueologia de Catalunya i Pau Guinart al seu llibre La voluntat clàssica de Catalunya. El paper del jaciment arqueològic d'Empúries en la construcció del nacionalisme català: Prat de la Riba, Eugeni d'Ors i el Noucentisme. Constitueix una evidència que una part significativa del progrés humà l'hem d'associar a les ciutats, d'on prové el concepte de civilització. A Catalunya, en tenim exponents tan emblemàtics com Empúries, on el 25 d'octubre i el dia 5 de novembre del 1909, com consta als Diaris de l'arqueòleg Emili Gandia, es van descobrir, separades, les dues parts principals de l'estàtua d'Asclepi-Esculapi, considerada l'escultura grega més notable de la riba occidental de la Mediterrània. Una imatge esdevinguda símbol del vincle conformador del món clàssic dins la nostra realitat cultural, com palesa el fet que el rostre de l'Asclepi-Esculapi d'Empúries fos triat per identificar la prestigiosa col·lecció d'autors grecs i llatins Bernat Metge, instituïda per Francesc Cambó l'any 1923. Ja a la seva glosa del 19 de gener de 1906, titulada Empòrion i dedicada a l'òpera del mateix nom, d'Enric Morera i Eduard Marquina, estrenada al Liceu, Eugeni d'Ors va anotar: “de vegades penso que tot el sentit ideal d'una gesta redemptora de Catalunya podria reduir-se a descobrir el Mediterrani. Descobrir lo que hi ha de mediterrani en nosaltres, i afirmar-ho de cara al món.” El que d'Ors propugnava per a Catalunya, però, tenia antecedents. Com ens recorda Pau Guinart: “A Europa alguns països com Dinamarca van superar la crisi produïda per la pèrdua d'una part important del país -a causa de la descolonització del s. XIX- amb la recerca d'una edat d'or pretèrita a través de l'arqueologia.” I al costat de Dinamarca podríem esmentar el referent de la Roma clàssica per a la Itàlia unificada, el cas d'Alemanya i les seves arrels indoeuropees o el de la Grècia emancipada de l'Imperi Otomà que evoca i malda per recuperar el seu prodigiós patrimoni monumental. El representant més eminent del Noucentisme polític, Enric Prat de la Riba, al seu despatx particular al seu domicili del número 121 de la rambla de Catalunya, es feia acompanyar d'un retaule de Sant Jordi dissenyat per Alexandre de Riquer, però també d'un bibelot de la Victòria de Samotràcia, testimoni de l'orientació classicista, com a metàfora ordenadora, jerarquitzadora i humanista, del Noucentisme. En un context on Catalunya vivia sotmesa a una violència social derivada de l'anarquisme o el pistolerisme, Prat de la Riba s'esforçava a esquivar un Romanticisme d'essència emotiva i a impulsar una Catalunya culta i constructiva. Probablement influït per La cité antique (1870) de l'historiador francès Fustel de Coulanges, Prat de la Riba aspirava a legitimar el seu projecte de país des de la història i la tradició. Per això, havia demanat als arqueòlegs que cerquessin l'ànima de Catalunya, i amb aquest propòsit Josep Puig i Cadafalch (1867-1956) va promoure la successiva compra de finques i l'inici de les excavacions a Empúries el 23 de març de 1908. Es tractava de retrobar la ciutat que havia constituït el punt de confluència entre els antics pobles ibèrics i les avançades civilitzacions grega i romana, la porta que havia permès integrar-nos en un corrent de comerç, de pensament, d'art i de dret que acabaria determinant aspectes essencials de la nostra personalitat col·lectiva. El Noucentisme no va anar a buscar "l'ànima de Catalunya" al cim d'una muntanya, com en certa forma havia fet Verdaguer al seu Canigó, o a l'últim reducte de resistència davant d'uns invasors, com el Born de Barcelona, sinó, en una aposta eminentment mediterrània, a una ciutat-pont oberta al mar i als horitzons del coneixement i del progrés. Empúries, a més, és un exponent notable d'esperit de ciutat, on els ibers indiketes van veure arribar-hi els grecs foceus que, ja a l'inici del segle vi aC, van fundar el seu primer establiment al turonet on hi ha avui Sant Martí d'Empúries. Indiketes i grecs van conviure a Empúries i hi van col·laborar, encara que habitessin en recintes independents. I l'any 218 aC, durant la Segona Guerra Púnica, hi van desembarcar els romans i s'hi van instal·lar, amb l'objectiu d'obrir un front a la rereguarda d'Anníbal, que avançava cap a Roma. A la seva obra Ab Urbe Condita (XXXIV, 9), Titus Livi ens ofereix una descripció de la societat emporitana: "Ja aleshores a Empúries hi havia dues ciutats emmurallades separades per un mur. Una, l'ocupaven els grecs originaris de Focea, d'on també procedien els massaliotes; l'altra, els hispans. Però la ciutat grega, que s'estenia cap al mar, tenia un recinte de menys de quatre-cents passos d'extensió; els hispans tenien un mur més allunyat del mar en forma circular, de tres mil passos. Un tercer poble, uns colons romans, es varen afegir després de ser vençuts els fills de Pompeu pel diví Cèsar. Ara estan tots barrejats en un sol poble, acollits a la ciutadania romana, primer els hispans i finalment també els grecs". En llatí, aquesta darrera frase, tan significativa, és: "Nunc in corpus unum confusi omnes Hispanis prius, postremo et Graecis in ciuitatem Romanam adscitis". Abans de caure en el decandiment progressiu i l'abandó, fruit de les invasions normandes i musulmanes i probablement també d'epidèmies afavorides pels aiguamolls, Empúries seria encara seu de bisbat i de comtat, que després de l'ocupació musulmana es traslladaran a Castelló d'Empúries. Ara bé, les excavacions a Empúries, com deixa anotat Pere Bosch i Gimpera al seu text Com fou creat el Servei Arqueològic de Catalunya i el Museu d'Arqueologia de Catalunya, publicat al número 12 de “Xaloc” a Mèxic, van provocar un enfrontament entre Josep Pijoan i l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch, home de confiança de Prat de la Riba i successor seu a la presidència de la Mancomunitat: “Puig promogué les excavacions de la colònia grega d'Empúries, amb l'oposició de Pijoan, que deia que era més urgent comprar taules romàniques i gòtiques. Les ruïnes d'Empúries -deia- estan sota terra i podien esperar que se les excavés, mentre els retaules estaven en perill de dispersar-se i anar a parar a l'estranger. A conseqüència de la disputa, Pijoan dimití”. En efecte, a la reunió de la Junta de Museus de l'1 d'octubre de 1907 Pijoan va recomanar de prioritzar l'adquisició i el trasllat de les pintures romàniques de la Vall de Boí i, quant a Empúries, es decantava per comprar les troballes als particulars que excavaven a les ruïnes. L'opinió contrària de Puig i Cadafalch es va acabar imposant. De fet, Pijoan, home clau a la Junta de Museus i a l'Institut d'Estudis Catalans, es desvincularà del projecte de Prat de la Riba, l'any 1910 marxarà a Itàlia amb la seva amant i després muller, Teresa Mestre, esposa del poderós industrial Jaume Baladia, i posteriorment tindrà una notable trajectòria acadèmica al Canadà i als Estats Units. Josep Pijoan serà, però, encara un dels autors de l'Almanach dels Noucentistes, publicat, encapçalat per la imatge d'una testa d'Afrodita trobada a Empúries, per Joaquim Horta l'any 1911 i amb col·laboradors tan eminents com Eugeni d'Ors, Joaquim Folch, Eladi Homs, Francesc Cambó, Pere Coromines, Josep Carner, Guerau de Liost, Josep Maria López Picó, Francesc Pujols, Joaquim Torres-Garcia, Pablo Picasso, Pau Gargallo, Josep Clarà, Xavier Nogués, Joaquim Mir, Isidre Nonell, Josep Aragay,... El paper de lideratge intel·lectual en l'entorn de Prat de la Riba que havia assumit Josep Pijoan fins a la seva partença, l'exercirà després d'una manera més plena Eugeni d'Ors (1881-1954), que havia impressionat Prat de la Riba amb les seves gloses i amb articles com El renovamiento de la tradición intelectual catalana publicat a “La Cataluña” el 31 de desembre de 1910. Eugeni d'Ors (“Xènius”), per exemple, va substituir Pijoan com a secretari general de l'Institut d'Estudis Catalans. D'Ors l'any 1914 al·ludia a la figura de Prat de la Riba així: “La causa de la civilitat superior, a Catalunya ha tingut la ventura insigne de trobar sos homes. Déu li ha concedit, sobretot, el trobar-se al cim aquell gran home que ha fet la gran obra de lligar el destí d'aquesta causa al destí de la pàtria mateixa.” El 20 de juliol de 1911 Prat de la Riba va reunir representants de les quatre diputacions catalanes a fi de plantejar les bases per constituir la Mancomunitat de Catalunya. Al seu text Què espera Catalunya de la Mancomunitat,de 1912, assenyala els objectius que la Mancomunitat havia de proposar-se. Comença referint-s’hi a obres públiques (“No tenim ponts en les carreteres de relació internacional”, “Hi ha comarques extenses de Catalunya, com algunes de la província de Lleida, completament mancades de carreteres”, “Els ferrocarrils secundaris o econòmics estan gairebé tots per construir”, “La xarxa telefònica comprèn un reduït nombre de poblacions”,...) i tot seguit explicita els eixos essencials del seu programa: “Escola amb biblioteca pública, telèfon i carretera, són tres elements que no han de faltar en cap poble, per humil i arraconat que sigui”. I aprofundeix en acabat en la prioritat que concedia a l'educació i a la cultura (“Són incomplertes i deficients les escoles tècniques i industrials existents” , “Necessitem un gran Centre d'ensenyança industrial”, “Necessitem una Escola de Comerç”, “Necessitem una gran Escola de llengües”, “Necessitem un Centre d'ensenyament agrícola”, “Necessitem un gran Museu que sigui historial plàstic de la nostra vida col·lectiva”, “Necessitem conservar i restaurar els monuments artístics”, “Necessitem una gran Biblioteca on els nostres investigadors trobin tots els elements d'utilitat per als seus estudis, i laboratoris variats per a totes les disciplines intel·lectuals”,...). L'aposta educativa de Prat de la Riba relliga clarament amb el discurs d'Eladi Homs, que en un article a “La Veu de Catalunya” del 28 de setembre de 1911 anotava: “l'escola és l'instrument de què es val la societat per a realitzar els seus ideals.” Mercè Vidal a Enric Prat de la Riba i les arts. Recull epistolar 1911-1916 (Girona 2014) assenyala que la política pratiana “considerava la cultura com un dels pilars fonamentals per europeïtzar el país” (p. 57). I en aquest sentit cal interpretar les paraules de Joaquim Folch, quan escriu a Prat de la Riba des de Nuremberg el 30 de desembre de 1913: “L'Alemanya, Sr. Prat, és una lliçó que mai estudiarem prou. L'Alemanya és la lliçó del poble que es fa. Berlín és una ciutat que creix de dia en dia, i es veu com creix. L'art de les escoles oficials és l'art que es veu pels carrers, per les cases, als cafès, als teatres i a les botigues.” En un article publicat a “La Veu de Catalunya” el 23 d'octubre de 1913, Prat de la Riba escriu: “Un poble que no sap que ho sigui, que té una llengua i una cultura, però que no se n'adona, és un poble a mitges. Un poble que es coneix a si mateix, que té consciència, però passiva, de la seva unitat espiritual, és incomplet encara. Quan tenint aquesta unitat espiritual i sabent que la té, vol viure i actuar com a poble, solament llavors és un poble.” La Mancomunitat havia de contribuir-hi. Després de la tramitació l'any 1912 a les Corts de la Llei de Mancomunitats, el Decret de Mancomunitats promulgat el 18 de desembre de 1913 obria la porta a la institució de la Mancomunitat de Catalunya. El Govern espanyol en va aprovar el 26 de març de 1914 l'Estatut que l'havia de regular i finalment es va constituir el dia 6 d'abril. Tot i la naturalesa administrativa de la Mancomunitat, Prat de la Riba es va esforçar a dotar-la d'una perspectiva d'estat. I la seva acció va ser vigorosa en el camp educatiu, de les infraestructures, d'organització de l'administració pública, d'oficialització i difusió del català,... Coincidint amb l'inici de l'activitat de la Mancomunitat esclatava la Primera Guerra Mundial, que dividia la societat catalana entre francòfils (amb la revista “Iberia” com a exponent emblemàtic) i germanòfils. La Guerra va afavorir el dinamisme econòmic, però alhora es van incrementar les tensions socials. Com ens expliquen Fèlix Fanés i Joan M. Minguet al catàleg de l'exposició Barcelona, zona neutral 1914-1918, des de Catalunya França havia estat considerada una segona pàtria cultural i París era vista com un focus excepcional d'irradiació de corrents artístics i un punt de destinació de pintors i escultors catalans que hi anaven a provar fortuna. Aquests artistes (Pau Gargallo, Manolo Hugué,...), amb l'esclat de la Guerra, tornen a Barcelona i en algun cas, com Joaquim Sunyer (1874-1956), deixant una empremta notable entre els artistes catalans contemporanis. Fanés i Minguet s'hi refereixen així: “Joaquim Sunyer, un pintor que havia construït el seu llenguatge a París, molt atret per Cézanne, però també pels primitius, sense oblidar l'impacte del cubisme. Sunyer, que rebria -i ell mateix acceptaria- l'etiqueta de noucentista, era, gràcies a aquestes influències, un noucentista més sintètic, més estructural, més rude, però sobretot més agosarat que els altres, i per aquesta raó més modern.” En aquest punt, des d'una perspectiva cultural escau d'assenyalar una doble aposta del Noucentisme. D'una banda, pel primitivisme artístic, per la llatinitat, per la mediterraneïtat, pel classicisme enfront de l'academicisme, per la pintura mural, com a expressió d'un art democratitzador i cívic. En seria exponent Joaquim Torres-Garcia (1874-1949) amb la seva obra, d'inspiració classicista i grecollatina, concebuda per al Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat. De l'altra, per la preservació de la cultura material i popular tradicional. D'aquest vessant, en seria referent Tomàs Carreras i Artau (1879-1954), que va crear l'any 1915 l'Arxiu d'Etnografia i Folklore de Catalunya, on treballaria Josep Maria Batista i Roca. L'obra cultural de Prat de la Riba des de la Diputació de Barcelona i des de la Mancomunitat és de primera magnitud, amb fruits indiscutibles. Repassem-ne breument algunes fites. La creació l'any 1907 de l'Institut d'Estudis Catalans, que al seu torn va propiciar l'establiment de la Biblioteca de Catalunya, instal·lada el 29 de juliol de 1908 al Palau de la Generalitat i amb uns Estatuts aprovats per la Diputació l'any 1914. Jordi Rubió i Balaguer en va ser el primer director. L'aprovació per la Mancomunitat el 27 de maig de 1915 de la instauració de les biblioteques populars i el dia 5 d'agost del mateix any de l'Escola de Bibliotecàries. L'establiment l'any 1913 del Consell de Pedagogia. En van ser presidents Eugeni d'Ors i Jaume Bofill i Mates (1878-1933) i secretaris Eladi Homs (1886-1973) i Alexandre Galí (1886-1969). L'establiment, a partir de 1913, de l'Escola d'Art Dramàtic, dirigida per Adrià Gual, i de l'Escola Superior de Bells Oficis, aprovada l'any 1914, que va iniciar les seves classes l'any 1915, amb Francesc d'Assís Galí com a director. En l'àmbit del patrimoni cal esmentar la Junta de Museus (1907), on Joaquim Folch i Torres, al costat de Josep Pijoan i Josep Puig i Cadafalch, va realitzar un labor exemplar i admirable de protecció i preservació de grans tresors del romànic o el gòtic i d'estructuració del Museu d'Art de Catalunya, el Servei de Conservació i Catalogació de Monuments (1915) o el Museu Social (1909). I afegim-hi encara la institució de l'Escola Industrial, de l'Escola del Treball, de l'Escola Superior d'Agricultura, de l'Escola d'Infermeres o de l'Escola de Funcionaris d'Administració Local. Eugeni d'Ors, com ja he assenyalat, hi va acompanyar decisivament Prat de la Riba, com a secretari de l'IEC, president del Consell de Pedagogia, director d'Instrucció Pública, director de “Quaderns d'estudi” o primer director de l'Escola de Bibliotecàries i impulsor del projecte de biblioteques populars, la primera de les quals va ser inaugurada el 23 de juny de 1918 a Valls per Puig i Cadafalch i d'Ors. No vull deixar de fer un breu esment al vigorós nucli noucentista gironí que podem vincular a la societat cultural Athenea, amb l’arquitecte Rafael Masó (1880-1935), , el l’escriptor olotí Xavier Montsalvatje Iglésias (188 - 1912) o l’escultor Fidel Aguilar (1894-1917). L'any 1917 va ser singularment complex, per la formació de les anomenades juntes militars de defensa, que van provocar la clausura de les Corts i la caiguda del Govern liberal; per l'Assemblea de Parlamentaris, promoguda per la Lliga amb voluntat regeneracionista, que va difondre el manifest Els parlamentaris regionalistes al país, en què es reclamava una reforma de l'estat i s'exigia la reobertura del Parlament, i per la convocatòria des dels sindicats d'una vaga general revolucionària, amb una represàlia violenta de l'exèrcit. Hi va coincidir l'1 d'agost la mort de Prat de la Riba. Joaquim Folch n'escriurà el 8 d'agost: “L'art era per a ell l'estil de la nació”. I hi afegia: “Tot foren per ell senyals de Catalunya, i tot ho estimava amb igual amor. El Museu, l'Institut, la Biblioteca, l'Escola, el llibre, l'obra d'art.” La mort de Riba va comportar un progressiu distanciament d'Eugeni d'Ors del projecte de la Mancomunitat, afavorit per la manca d'entesa amb el nou president, Josep Puig i Cadafalch, una situació que s'havia donat també amb Joaquim Torres-Garcia, que va deixar sense completar les seves pintures murals per al Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat. Mentre Eugeni d'Ors era un home especulatiu i de to emfàtic, Puig i Cadafalch era un home sever, d'un positivisme ferri. Eugeni d'Ors va acabar abandonant les seves responsabilitats culturals a la Mancomunitat l'any 1920. Ja m'he referit a bastament a l'estreta col·laboració entre Prat de la Riba i Puig i Cadafalch en la definició de les polítiques culturals, que Puig va maldar per prosseguir i consolidar. L'any 1922 un nucli d’intel·lectuals propers a l'obra de govern de la Mancomunitat van constituir una nova formació política, Acció Catalana, on destacaran les figures de Jaume Bofill i Mates, que en va ser president, i els vicepresidents, l’hel·lenista i historiador Lluís Nicolau d'Olwer (1888-1961) i l'escriptor i historiador Antoni Rovira i Virgili (1882-1949). Militant d'Acció Catalana, escau referir-se també a Joan Crexells (1896-1926), un dels intel·lectuals que van contribuir a una reflexió política des de la proximitat al Noucentisme i al classicisme. Traductor de Plató i d'esperit liberal, Crexells propugnava l'estudi i la difusió de la cultura clàssica per l'aportació que se'n derivaria per al debat democràtic i la convivència. Crexells, que defensa a La nació com a subjecte (“La Revista”, abril de 1922) que a tota nació li hauria de correspondre un estat, reivindica a Els clàssics i la política (“La Publicitat”, 24 de juliol de 1924) el model de Plató, Pròtagores o Pèricles. A les eleccions provincials de juny de 1923 Acció Catalana va obtenir un resultat excel·lent mentre s'evidenciava el declivi de la Lliga. Com ens recorda Albert Balcells a Història del nacionalisme català (Barcelona, 1992, p.102), “Puig i Cadafalch, desorientat, es deixava convèncer pel suposat regionalisme del capità general de Catalunya, Miguel Primo de Rivera, a qui les entitats patronals i burgeses, a les quals importava molt més la desarticulació de la CNT i la fi, al preu que fos, del pistolerisme, donaven suport total.” Es produeix en aquell context, el 13 de setembre de 1923, el cop d'estat militar de Primo de Rivera, que tot seguit dicta el decret del 18 de setembre que adopta dures mesures i sancions contra el separatisme i la identitat catalana. Ben aviat Puig i Cadafalch abandona la presidència de la Mancomunitat, que deixa en mans de Santiago Estapé, però el gener de 1924 el governador militar nomena Alfons Sala i Argemí com a nou president de la Mancomunitat, fins que va ser dissolta el 20 de març de 1925. Entre les cartes que Pere Coromines adreça a Amadeu Vives n'hi ha una de 9 de juliol de 1924 on esmenta el desmantellament de les institucions que s'havia iniciat a la Mancomunitat. Hi escriu: “El baró de Viver, que resulta el factòtum de la Mancomunitat botiflera, va escriure una proposició que menaçava de mort totes les institucions culturals catalanes i especialment l'Institut d'Estudis Catalans.” Hi deixa constància de la carta que Pere Coromines havia enviat el 4 de maig a Alfons Sala, que acabava amb aquest paràgraf: “Jo no temo la mort de l'Institut d'Estudis Catalans. La fecunditat de la seva obra demostra que la seva existència era una cosa possible i necessària. Si ara el maten, tornarà a renéixer amb més força, gloriós de les resistències que li haurà calgut superar. Però em doldria no haver fet, per la meva banda, tot lo bonament possible per estalviar-li al meu país la tristesa i la vergonya de la dissolució de l'Institut per les nostres discòrdies polítiques.” Els intel·lectuals catalans sotraguejats pel cop d'estat i l'anticatalanisme de les noves autoritats cercaran refugi en nous espais de projecció de la seva obra i del seu pensament. En són exponents primordials, d'una banda, el projecte editorial de Josep Maria de Casacuberta d'Els Nostres Clàssics i l'Editorial Barcino (amb anagrames i dissenys de cobertes de Josep Obiols, membre destacat, com Enric C. Ricart, de la segona generació d'artistes noucentistes i deixeble de Torres-Garcia) iniciat el mes de setembre de 1924, amb la voluntat d'aproximar els grans autors catalans medievals als lectors contemporanis i de difondre en català la cultura universal. Hi trobarem les plomes de Pompeu Fabra, Lluís Nicolau d'Olwer, Carles Riba, Antoni Rovira i Virgili, Ramon Aramon, Martí de Riquer,.. De l'altra, la creació per Antoni Rovira i Virgili de la “Revista de Catalunya”, amb un primer número publicat el juliol de 1924, que inclou col·laboracions de Ferran Soldevila, Josep Pla o Carles Rahola. Hi podem afegir també la posada en marxa l'any 1924 de la Llibreria Catalònia, sota l'impuls d'Antoni López-Llausàs. I és essencial sens dubte també la contribució excel·lent que, enmig del desert cultural instaurat per la dictadura de Primo de Rivera, va fer la col·lecció Bernat Metge, que havia començat les seves publicacions l'abril de 1923 amb la traducció de De natura de Lucreci, a la vida intel·lectual del nostre país. Fruit del mecenatge cultural del prestigiós polític i home de negocis Francesc Cambó (1876-1947), que havia complementat en l'àmbit espanyol l'acció protagonitzada a Catalunya per Prat de la Riba, la col·lecció Bernat Metge va ser dirigida inicialment per l’intel·lectual Joan Estelrich (1896-1958). L’hel·lenista i poeta Carles Riba (1893-1959), que en va ser també director, va exercir-hi un mestratge extraordinàriament fecund, que, més enllà del daltabaix i de l'exili subsegüent, va mantenir al llarg de més de trenta anys com un referent de rigor i d'exigència que influirà poderosament en generacions successives de filòlegs i escriptors i que proclamava el caràcter essencial del coneixement de l'antiguitat per a la formació d'un criteri fonamentat de l'ésser humà sobre la seva condició individual i en societat. No tots els intel·lectuals, però, es van limitar durant la dictadura de Primo de Rivera a esforçar-se a prosseguir, malgrat els entrebancs, la seva labor acadèmica i científica. N'hi va haver, com Lluís Nicolau d'Olwer, que van adoptar, a més, formes d'acció més bel·ligerants, per mitjà de moviments com la Societat d'Estudis Militars -on el futur filòleg Joan Coromines (amb alguns dels seus millors amics, com Abelard Tona o Miquel Ferrer) es va significar d'una manera notòria-, un grup que es va implicar, amb el col·lectiu Bandera Negra, en un atemptat contra el rei Alfons XIII, en l'anomenat Complot del Garraf de 1925, i també en els Fets de Prats de Molló de 1926. I hi hem d'associar així mateix l'Organització Militar Catalana (ORMICA), creada l'any 1926 per l'etnòleg Josep Maria Batista i Roca (1895-1978), que l'any 1930 va fundar Palestra, una entitat amb vocació catalanista i educativa, que, influïda per l'escoltisme, oferia cursos d'història, literatura, art, i llengua catalanes; organitzava cercles d'estudis de dialèctica, acampades, excursions i competicions esportives i promovia campanyes d'acció social i cultural. Josep Maria Batista en va assumir la secretaria i en van ser president Pompeu Fabra i vicepresident Frederic Roda. El primer terç del segle XX va ser del tot fonamental, malgrat les adversitats, en la represa dels catalans de la seva consciència històrica, de la seva convicció de futur, del seu compromís en la construcció d'un present que concebien des d'una ambiciosa voluntat d'exigència. Hi van contribuir vigoroses generacions d’intel·lectuals, que nodrien els polítics d'un pensament i d'un discurs que n'inspiraven l'acció. La pervivència d'aquell llegat entre nosaltres, em mou a tancar la meva intervenció amb una frase de Prat de la Riba: “La força de les nostres idees, la mesurarà el temps.” Així ha estat”.