Ara, mirem endavant, coi!

Com serà el futur de les arts a Catalunya? Jo responc: com vulguem que sigui. Aquest hauria de ser el primer axioma: convèncer-nos que no necessitem administracions públiques que ens constrenyin, que no podem ofegar-nos en la mediocritat i la covardia que ens envolta, que podem aixecar-nos de la misèria en què alguns, als quals la cultura no els importa ni un borrall, ens volen sumir. Sí, ja sé que això no són res més que paraules, que em surt una prosa pamfletària Però és que, al meu entendre, el pamflet és un gènere d’opinió tan legítim com qualsevol altre. El pamflet exagera, però no diu mentides, o no deixa de dir les mateixes mentides o de practicar tendenciositats similars a les de tants i tants escrits que s’emmascaren en la pertinença, en allò que ara en diuen el políticament correcte. És la deixadesa de l’esquerra històrica la que va condemnar el pamflet a l’ostracisme, aquella traïció del PSOE al marxisme, aquell desistiment del PSUC de les utopies, aquella desideologització tan nefasta que la cultura va acceptar en el temps de la bonança econòmica. Com serà el futur de les arts a Catalunya? Jo responc, pamfletàriament, que s’haurien de donar algunes condicions:

1. Vindicar la dignitat de la creació. Em trec el barret davant del gest de Jordi Savall i de la Colita que van rebutjar els respectius Premios Nacionales de Cultura! No solament per rebutjar els premis que els havia concedit el Ministerio de Wert (“¡el patán, el pata negra del patanismo!”), sinó per fer-ho reclamant atenció per l’educació i per la creació. És el que hem d’exigir autoritàriament als governs. És per això que jo, amb tota la humilitat, he manifestat i manifesto que no em crec el govern de CiU, el de Mas i Mascarell (i, no ho oblido, suportat per ERC), perquè, amb l’excusa de la crisi, ha abaixat fins a mínims històrics els pressupostos destinats a la cultura. Com podem creure que el govern actual advoca per la cultura si no li dedica més que una petita engruna dels diners que administra? La dignitat de la creació i de l’educació (un binomi que ha d’anar sempre lligat) cal reivindicar-la sempre i en tota circumstància històrica.

2. Abandonar el silenci en què el món de la cultura –i, també, el de les arts visuals– està instal·lat. Sembla que hi hagi gent que encara estigui esperant la subvenció perduda, la carícia institucional. Quan alçaran la seva veu els nostres artistes per fer valer el seu treball? Quan els crítics del país lluitaran perquè cap recomanat pel poder els prengui la seva feina, tan necessària? Quan el periodisme cultural deixarà de donar veu als banals i als frívols? Quan dic que hem d’abandonar el silenci no m’estic referint exclusivament a plantar cara a les administracions públiques. No reivindico per res el populisme, sinó l’esperit crític. Quan convé col·laborem amb les activitats proposades per les institucions, quan convé ens n’apartem civilitzadament; tanmateix, si convé, cal denunciar aquelles institucions sense embuts: els nomenaments a dit, les prebendes o quotes de partit, els concursos preparats o fins i tot arreglats, els discursos estults…

3. No tenir por de discutir-ho tot. De discutir el paper de les associacions professionals, massa vegades més atentes a aquesta subvenció perduda (o reduïda fins a límits insultants) que a discutir el seu paper social, d’interlocutor amb els poders, els fàctics i els visibles. De discutir el paper de l’artista, del teòric, del crític, del galerista, del docent… de tots aquells que hem de bregar amb la incomprensió social de l’art dels nostres dies. Sempre ho dic: nosaltres també fem coses malament. I hem d’anar junts per trobar nous camins de comprensió entre el sector i del sector enllà.

4. Deixem de pensar que l’art és, com en els segles en què depenia de l’Església, de la noblesa o de la burgesia, una cosa decorativa, aïllada, bonica o heroica. Repensem tot el sistema: l’educació primària, la secundària i, sobretot, les universitats. Hem d’oferir als alumnes d’avui instruments crítics per afrontar la visualitat convulsa dels nostres temps, aquesta que fa conviure la tradició de la història de l’art amb les formes, els gestos i les tecnologies de la visibilitat postmoderna. Repensem els museus, perquè s’acostin al sistema educatiu i no visquin tan pendents de les estadístiques i del ressò a la premsa arqueològica.

Jo no tinc ni la més remota idea de què passarà amb les arts visuals a Catalunya. Però, si aconseguim desplegar aquests quatre punts, els artistes joves i els crítics joves han de tenir el seu lloc en el món de la cultura d’avui i del demà; deixarem d’escoltar els abruptes mentals dient “això no és art” amb veu impostada; farem que les institucions públiques estiguin al servei de la societat i no a l’inrevés, com tantes vegades passa, quan els polítics il·luminats es pensen que saben més que la resta i ens volen conduir pels camins de la banalització; aconseguirem que l’art i el pensament català comencin una singladura original, al costat d’una mobilització que ha de fer que els poders del sistema tremolin, que les llibertats deixin de ser-ho només pel nom que els cràpules li atorguen.

Visca l’art en llibertat, sempre que hi hagi llibertat i igualtat per a la gent que ha de practicar l’art. I per a la gent que l’ha de mirar i, sobretot, pensar.

A la imatge, S/t de Ricky Dàvila. Museu del Gas.