Poesia visual

DE LA PASSIÓ Tal com estan les coses No ens ve de nou Que som subordinats de la inadaptació Cosa que incrementa la passió   Car no hi ha més model Que el que L’art busca en el seu espai   I no és pas que un es despulla En la creu sinó la distància Entre el molt conèixer i l’ull   No només veiem el que veiem Més que l’ull nu Car anomenem enllà Cosa que incrementa la passió   Torturem la llengua perquè l’ull Llegeixi el que l’ull no veu Car l’escriptura diu el que no sap   Cosa que incrementa la passió   Cremo dins el foc de la llengua D’un coneixement fet de dificultat D’una veritat que no és coneixement   Car no hi ha límits On no hi ha realitat Sinó escriptura en mutació   Som comunitat de risc Despullament del jo Singular   Singularitat cos per unir-se I en canvi pulsió de la mà per gratar Dibuixar damunt el cossos units Cosa que incrementa la passió   Per fixar l’infinit en el finit Escriure el gest A fi de no ofegar-se en el moviment   Tant de coneixement Per recórrer al desacord No només el que l’ull diu   Forma que sigui llum Prèvia a la matèria Només a la terra eterna. Sense Fe habitant el sentit   La passió que fa créixer  La passió que aniquila Ens enfonsa? Ens eleva?   Ferir la forma anhelada Amb furor. Ritme i alè del cor Traient punta per ratllar. Cosa que incrementa la passió.   Per què enterres la pintura  Tu tot escriptura Perquè escrius fins a la mudesa?   Per què eleves l’escultura Tu tot llum Per què dones forma a la il·luminació?   Sí i sí la passió  Fins a l’aixecament contra la imatge Fins a la desfeta contra la forma Sí i sí a causa de la cosa   Cosa que incrementa la passió. Escrita o pintada, la poesia és visual, un cop de visió. A la imatge, Poema, de Joan Miró, amb noms de senyores escampats, espacialment, al full en blanc mallarmé, a la manera del poema de les vocals de Rimbaud. Miró substitueix la idea-troballa que cada vocal pinta amb un color diferent per la personificació amb noms femenins. De l’amor fou a l’amor lliure, del monoteisme al panteisme, i del significat a un significant fragmentat, a la poesia en llibertat. El poema es pot veure en una vitrina, al costat del poema experimental de Joan Brossa, del 49, on diverses paraules han estat agafades, també en l’espai del full, amb agulles de cap, i només en resten els fonemes monosil·làbics. Aquesta aproximació extraordinària, la d’ajuntar un poema fonètic i visual de Miró, del 36, amb el de Brossa, és deguda a Perejaume, el qual, des de bon començament del seu art, considerava que el collage és una manera d’acostar soledats. També Perejaume ha procurat d’aixecar una teoria –que compartim– sobre l’avantguarda catalana, entesa com a avantguarda pairal. Pere Gimferrer, que, com nosaltres, tampoc no fa distinció entre el llegir i el mirar, considerava que Miró, lector de poesia, tallava els fonemes d’un cos visual, en aquest cas la dona-deessa infernal, i els repartia per l’espai. El poema de Miró ens remet a un altre poeta, el seu amic J.V. Foix, quan afirma: “Talment com tu ets l’altra, i són dues –o més– i tens i et coneixen per un sol nom.” A la imatge, Perejaume al MNAC.