Polítiques culturals

“El exceso del aumento de rendimiento provoca el infarto del alma.”. Byang-Chul Han, a La Sociedad del Cansancio Fa pocs dies vaig ser present en uns seminaris en què es discutia, arran d’un projecte europeu, sobre art, espai públic i participació ciutadana. Un dels aspectes que més interessava els gestors de la cultura era el de la participació. Una preocupació ben legítima, és clar, però que en algun punt arribava a eclipsar altres qüestions relatives a l’art i a l’espai públic. Cada vegada que parlem d’art en el context de polítiques culturals crec que caldria puntualitzar de què parlem, quan parlem d’art, i tenir present el potencial transformador que té. Tot i això, cada vegada es fa més evident un desplaçament de l’art i de la cultura cap al mercat i un interès per la instrumentalització de l’art en les polítiques, especialment de participació ciutadana. Ni l’art ni la cultura no han de servir ni per preservar l’statu quo ni per amansir o –prenent Pierre Bordieu– per tranquil·litzar la societat, sinó que més aviat, i segons el concepte original de cultura a què apel·la Zygmunt Baumann, han de ser un agent de canvi, un instrument de navegació per guiar l’evolució social.   Per Baumann, el patrocini estatal de la cultura no se salva de la desregulació ni de la privatització d’altres funcions, però n’hi ha dues que no pot eludir: defensar els mercats de si mateixos i reparar el dany social i cultural que deixa el mercat. L’Estat –o l’administració– ha de garantir la trobada contínua entre els artistes i els públics, ja que és en aquest marc que es conceben i es realitzen les arts del nostre temps.   En el context actual, apareixen nous reptes. Un dels més destacables és que el dret de pertinença està virant cap al dret a la diferència. Així doncs cal assumir la pràctica de l’art com a conflicte, en una configuració de comunitats que s’estenen i superen els límits territorials.  Dit això –i recordant un lema que no fa gaires anys penjava d’un balcó de la Virreina, Aquí es fa cultura–, la cultura no l’han de fer les administracions públiques, l’han de promoure. La visió de vegades mesiànica que han tingut alguns responsables de la cultura ha generat una estructura pesant i vertical, en què la cultura –l’art, en aquest cas– només té dues possibilitats, o la col·laboració en i des de les estructures públiques o del mercat –on curiosament els valors i objectius es toquen: els artistes que cotitzen al mercat estan a les institucions públiques i a l’inrevés– i l’art que discorre entre les escletxes, sovint sense suport ni de l’administració ni del mercat, i amb menys visibilitat. Tenim doncs un grup d’artistes o agents artístics que treballen molt i d’altres que han virat pel que en podríem dir vies alternatives. Sobre l’excés de treball, Byung-Chul Han ens adverteix que la societat del treball i del rendiment no és cap societat lliure, i reivindica el no-fer com un procés actiu i de sobirania, mentre que situa la hiperactivitat com una forma en extrem passiva d’activitat que ja no permet cap acció lliure. Així que una primera qüestió seria que l’administració hauria de posar més atenció al procés de pensament i creació que a l’estrictament de producció. En segon lloc, hauria d’assumir que el consens no serà mai possible, que les intervencions en l’àmbit de la cultura signifiquen sempre una presa de posició conflictiva per naturalesa. Jacques Rancière parla de l’estètica del dissens, conflicte en el qual l’art toca la política. Aquesta estètica està menys pendent d’oposicions consensuals (dins/fora; visible/invisible, etc.) i més atenta a les possibilitats de circulació, superació de fronteres i a la permanent reconstrucció de la realitat i la ficció. Reinaldo Ladagga també posa l’èmfasi en les fractures i problemàtiques quan tracta els processos que genera una comunitat. En aquest cas, parla d’estètica de laboratori. Aquestes teories permeten pensar en un art que sigui un mètode d’investigació entorn d’allò social. Resumint, doncs, ens cal assumir –també des de l’administració– més experimentació i més risc en la creació, afavorir les trobades i els debats, més autogestió en les estructures de creació i programació, i horitzontalitat en les pràctiques i les programacions culturals. També són necessàries polítiques complementàries d’educació i de participació ciutadana, ja que l’art no és aliè, ni la cultura tampoc, del seu context territorial ni del seu temps. Ens cal un camp d’investigació extens en què es puguin desenvolupar diferents potencialitats a mode de laboratori, però entenent que l’art no és un instrument per gestionar les polítiques de participació o educatives, sinó un camp de coneixement i d’experimentació que interactua amb aquestes i amb les quals pot haver-hi un enriquiment mutu. L’art no sempre és participatiu, i aquesta no pot ser-ne necessàriament la condició, com tampoc no es pot mesurar pel rendiment ni per la productivitat. A la imatge, Felix Gonzalez-Torres. Untitled (Last Light), 1993. Bombetes, fil elèctric i transformador. Dimensions variables. 7,27 m de cable Col·lecció MACBA. © The Felix Gonzalez-Torres Foundation. Fundació Suñol-ARTA-AIDS.