El pastisser Jordi Roca i Francesc Espigolé en el inici de la temporada de Les Bernardes

El dia 15 de gener del 2015 a les 19 h. la Casa de Cultura les Bernardes de Salt presenta en el inici de la programació de la temporada una mostra del pastisser Jordi Roca que ¡ es podrà veure fins al 27 de febrer i que mostrarà el procés de realització d’un aperitiu  inspirat en l’hòstia sagrada que compta amb la participació del dissenyador industrial Andreu Carulla. Durant la inauguració es podrà degustar. Per la seva part, Espigolé, després d’anys d’absència, torna a exposar a terres gironines i ho fa amb una sèrie pictòrica que ret el seu particular homenatge a l’actriu Lauren Bacall. L’artista de Ripoll també mostrarà alguns vídeos inèdits així com una filmació que documenta la seva darrera mostra a la Sala Fidel Aguilar (2004). Les Bernardes ha produït i editat dos catàlegs que seran gratuïts el dia de la inauguració. Després podran adquirir-se a la mateixa Casa de Cultura del Gironès o bé descarregar-se lliurement a www.bernardes.cat Jordi Roca: petita història d’un aperitu sagrat. El detonant va ser una visita a Les Bernardes: l’antic convent, reconvertit des de 1983 en Casa de Cultura, seguia mantenint una aura sacra que, malgrat tot, no podia ser ignorada. En aquest sentit, la idea va sorgir de manera automàtica: si una església es pot adaptar per fer d’auditori, una hòstia sagrada també pot esdevenir unes postres o un aperitiu. A partir d’aquí, l’ofici controlat i la imaginació desbordada de Jordi Roca i d’Andreu Carulla van fer la resta: el pastisser  va inventar-se una oblea mínima (pa d’àngel) realitzada amb fècula de patata i farina de blat de moro que, donat el cas, podia reconvertir-se en una mena de coca de recapta essencialitzada; el dissenyador, per la seva banda, va imaginar un gran plat en forma de vitrall on els colors no reten homenatge a la llum sinó als sabors que custodien. El procés de treball, d’una complexitat fascinant, és el que s’exposa a l’antic convent i Casa de Cultura de Les Bernardes. Andreu Carulla: un plat en forma de vitrall. Nascut a Banyoles l’any 1979, des de petit va tenir clara la seva vocació: volia ser inventor i així poder alliberar la seva imaginació creant objectes. L’any 2002 es gradua en Disseny Industrial per la Universitat Politècnica de Girona, tornant-hi quatre anys més tard per exercir de professor. La seva trajectòria professional l’ha portat a conèixer diverses àrees del disseny, començant per la mésteòrica (conferències i workshops a Xile i Tòquio), passant per la més tècnica (desenvolupament de producte), fins a la més conceptual o artística (art funcional). Després d’adquirir experiència en diferents empreses i agències de disseny, el 2006 funda el seu propi estudi. El 2009 inicia una fructífera col·laboració amb El Celler de Can Roca de la qual han sorgit projectes com «El gol d’en Messi», el carret de postres «Roca on Wheels» o la màquina de gelats calents «Oxímoron». Aquest «Aperitiu sagrat» solament és la darrera etapa d’un camí que s’endevina fèrtil i llarg. Espigolé: Pintures i vídeos. Coherència i autarquia. Francesc Espigolé bascula amb naturalitat entre aquests dos principis que, malgrat haver esdevingut massa vegades excepcionals en la pràctica artística contemporània, no deixen de ser consubstancials —o, com a mínim, molt propers a la definició primera— de l’art mateix: coherència, en la mesura que es manté fidel a un tipus de pintura que s’hibrida amb l’escultura i que s’organitza mitjançant una concepció netament organicista de la plàstica; i autarquia, en la mesura que el seu univers artístic es dicta les seves pròpies lleis i les respecta —impugnant-les quan cal— amb absoluta independència dels condicionaments externs. I és que Espigolé, com ell mateix explica, va tenir la sort d’aterrar a la capital francesa el 1969, en plena ressaca de la seva primavera revolucionària i, a nivell cultural, en una ciutat immersa en un procés de redempció artística que s’escenificava a través del retorn a la pintura. El paisatge d’aleshores no tenia pèrdua. Anys seixanta a França: els Parré, Aillaud, Recalcati, Adami i companyia (Equipo Crónica i Arroyo inclosos) apostaven per la figuració, mentre que els Buren, Mosset, Torini i Parmentier (membres, tots ells, del col·lectiu BMPT) no només no apostaven sinó que reduïen la pintura al seu suport, a la seva essència material, al seu pur anonimat. En tot cas, a França es visualitzava en aquell moment, i millor que a cap altre lloc, la convivència d’un tipus de pintura representativa amb una altra, la dels supports-surfaces, que no volia representar res més enllà d’ella mateixa. És a dir: a banda de proscriure l’il·lusionisme tradicional (condició elementalment prèvia) calia redescobrir el mitjà i, només després, transgredir-ne els límits. Tan senzill com decidir no fer cas al conjunt de normes que determinen què és el dret i el revés, quins són els límits del quadre o, en darrera instància, quins són els materials susceptibles de ser considerats pintura. Amb tot, Espigolé no va renunciar mai —ni ha renunciat encara— a una forma d’expressivitat que l’atansa molt més a autors com Bram van Velde: com el controvertit holandès —que segons Samuel Beckett, el seu gran valedor, no feia pintura abstracta sinó «concretament metafísica»—, Espigolé s’immergeix profundament en les seves obres i, des del seu centre precís, es relaciona amb una memòria  (més que no pas amb una història de l’art), feta de retalls d’univers pirinenc, de romànic, amb els seus plans de colors purs i la rotunditat dels traços negres que delimiten els contorns dels pantocràtors, però també dels arabescos d’aquella forja catalana que despertava les bèsties adormides que tan bé va saber fer parlar Ramon Llull al seu Llibre de meravelles... Tot convergeix en els treballs d’un ripollès que afirma que mai hauria hagut de deixar París però que habita, des de la seva pintura, tots els mons possibles. A les imatges, a dalt, Jordi Roca i Andreu Carulla. A sota, un moment de la inauguració de l'exposició de Jordi Roca i una obra d'Espigulé.