Dolors R. Roig fa públic el projecte "Carles Casagemas. Vida i obra d'un burgès bohemi"

Carles Casagemas, l’etern amic de joventut de Pablo Picasso, del qual es diu que l’impacte del seu suïcidi provocà la coneguda etapa blava del pintor, l’amic més retratat i dibuixat per l’artista, de qui d’una manera o altra no s’ha deixat mai de parlar; en l’actualitat, i per molt paradoxal que sembli la frase, pot començar a viure el seu moment. Se’n parla arran de l’exposició Picasso and the mysteries of life: La Vie, al The Cleveland Museum of Art (del 13 de desembre del 2012 al 21 d’abril del 2013), de manera permanent i també amb motiu del 50è aniversari del Museu Picasso de Barcelona, i en altres articles i exposicions en què es fa patent que hi ha la intenció d’atorgar-li un lloc entre tot i tots. Fer la tesi doctoral sobre Carles Casagemas va ser l’inici del que actualment és una droga diària, addicció que ha anat in crescendo a mesura que he anat contrastant informació i descobrint dades inèdites en la mesura del possible; en conseqüència, fets que m’han fet sentir més a prop del personatge i generar un “voler-ne més i més”. De tots els episodis transcorreguts fins al moment, el més impactant ha estat tenir just als meus peus, cobertes amb un túmul de terra, les seves despulles amb la corresponent làpida funerària. Un fet molt transcendental, ja que aporta nova informació fins ara mai coneguda amb anterioritat, com per exemple la data exacta de naixement, i, al mateix temps, revela alguns aspectes que fins ara raïen en el dubte en haver-hi diverses possibilitats: la ciutat en la qual nasqué (fins ara es debatia entre Badalona i Barcelona), el lloc on havia estat enterrat i qui s’encarregà de la gestió de la situació. Com s’haurà de tenir en compte a partir d’ara el testimoni d’aquells que van envoltar Carles Casagemas en els darrers moments de la seva vida si alguna informació que van proporcionar no era l’autèntica? Potser hi va haver una actitud intencionada d’amagar alguns aspectes concrets o és que directament els desconeixien? Quines han pogut ser les raons que han fet mantenir en secret la localització de la sepultura? Respostes a preguntes que probablement ja no es podran resoldre. Avui el que deixa de ser un enigma per sempre més és un misteri que es pensava resolt. On descansa Carles Casagemas? Quin és el cementiri al qual, a banda de poder estar a prop de les seves despulles, també se li poden portar flors? Abans de revelar aquesta i altra informació, primer de tot us convido a traslladar-vos a les acaballes del segle XIX i començament del XX, i fer un breu recorregut per un dels personatges catalans més enigmàtics. Carles Casagemas i Coll va néixer a Barcelona el 27 de setembre del 1880 al si d’una família burgesa catalana. Artista (pintor i dibuixant) i escriptor de tarannà sensible i excèntric, formà part de la coneguda segona generació modernista. Pertanyé al grup bohemi-barceloní format pels germans Fernàndez de Soto, Joan Vidal i Ventosa, els germans Ramon i Cinto Reventós, Jaume Sabartés, entre d’altres. El seu principal referent artístic català va ser Isidre Nonell. Fou assidu de la taverna Els 4 Gats, l’establiment neuràlgic de les reunions artisticoculturals de l’època, regentat per Pere Romeu, on l’any 1900 realitzà una exposició amb part de la seva obra (del 26 de març al 10 d’abril). Cap al 1898/1899 conegué Pablo Picasso, amb qui establí una estreta relació d’amistat i amb qui féu el seu primer viatge a París a finals de setembre del 1900. Una menció al número 16 de la revista Catalunya Artística (27 de setembre del 1900) posa de manifest aquest viatge imminent a París dels dos joves, “… també pensaven marxar-hi ahir els notables artistes en Ruiz Picasso i en Casagemas, quins han quedat nombrats corresponsals artístics del nostre periòdic…” A la capital francesa s’establí al que havia estat l’estudi-taller d’Isidre Nonell, situat al 49 Rue Gabrielle, barri de Montmartre (conjuntament amb Pablo Picasso i Manuel Pallarès). Posteriorment van deixar aquest taller i en van agafar un altre de situat al 130 o 130ter (la documentació oficial ofereix les dues possibilitats) del Boulevard de Clichy, el qual seria l’última residència de Carles abans de morir. L’estada a París durà poc més de tres mesos i mig, però van ser molt intensos en tots els aspectes. D’aquell període van resultar algunes de les millors peces artístiques de Casagemas i fou quan visqué el periple amorós amb Laure Gargallo, més coneguda com a Germaine Florentain. Majoritàriament en pastels, esdevé el seu principal tema de dibuix fruit del seu enamorament i perdició per ella. Durant el Nadal del 1900, ell i Picasso tornen a Barcelona i s’enfilen junts a Màlaga, ciutat on després de passar unes setmanes acaben separant-se. Picasso viatjà a Madrid i Casagemas passà fugaçment per la seva ciutat natal en iniciar el seu darrer viatge a París, on el 17 de febrer del 1901 al Cafè de l’Hyppodrome, 128 Boulevard de Clichy, després de disparar primer contra Germaine sense encertar, intentà posar fi a la seva vida disparant-se un tret al cap. Carles Casagemas morí al cap d’unes hores a l’Hôpital Bichat. Una sobtada troballa va aparèixer en redactar el capítol biogràfic del personatge, el plànol d’un altre cementiri on es donava la localització de la tomba de Casagemas. No es tractava ni del Cimetière du Montmartre (el sempre mencionat arreu com a lloc on hi ha la seva sepultura) ni tampoc del Cimetière du Père Lachaise (on hauria d’estar enterrat segons descendència familiar de Carles), i a aquest fet se li van sumar altres incongruències que requerien un viatge a París per comprovar aquesta descoberta i reconstruir, de nou, els fets de la fatídica nit. La primera comprovació en arribar a París va ser la del cementiri. Plànol en mà, amb un número de localització, era el moment de buscar i trobar la seva sepultura. Monsieur Bertrand, un dels encarregats del manteniment del cementiri, es va apropar a mi per oferir-me la seva ajuda, que amb molt de gust vaig acceptar. Els esdeveniments següents van succeir a càmera lenta, Bertrand parlant per walkie-talkie amb el departament de conservació per saber-ne la localització exacta, el passeig entre tombes mirant de fer la troballa, una inicial frustració en veure que no apareixia, per arribar al moment èpic, òbviament sense les vicissituds i els obstacles fílmics, d’un final propi d’Indiana Jones trobant el calze. Allà hi havia, relativament desplaçada del que marcava el mapa, la tomba de Carles Casagemas Coll, senzilla, austera, amb la làpida clarament llegible. Carles Casagemas està enterrat al Cimetière de Saint-Ouen, concretament a la 7e Division Av. de l’Est cantonada Av. du Rond-Point. El cementiri està situat al 69 Avenue Michelet 93400, barri de Saint Ouen, als afores de París. A les memòries de Manolo Hugué redactades per Josep Pla (Vida de Manolo contada per ell mateix) s’explica que al cap de dos dies del succés va ser la família qui s’encarregà de gestionar la situació. I així va ser. Al departament de conservació del cementiri em van explicar que Charles Casajemas va ser enterrat en un terreny adquirit per un senyor de nom Enrique de Sorarrain, del qual no tenien cap altra informació que el nom, i que fou l’encarregat de gestionar tota la situació. Després de cercar quin vincle hi devia haver entre ells, Enrique de Sorarrain Milans del Bosch era el germà polític de Carles Casagemas, marit de la seva germana gran, Lluïsa Casagemas. La peça final del trencaclosques encaixava, així que a continuació era moment de visitar els altres indrets protagonistes de la nit del 17 de febrer del 1901. L’establiment on van sopar, el Cafè de l’Hyppodrome situat al 128 Boulevard de Clichy, actualment Palace Café, el número 81 Boulevard de Clichy on hi hagué l’ara desapareguda farmàcia Dajou i l’Hôpital Bichat. En el procés verbal de la policia consta el nom de l’hospital i l’hora de la seva mort. Ingressà realment Casagemas a l’Hôpital Bichat? Doncs sí, després de consultar els registres d’entrada i els registres de defunció a Les Archives de l’AP-HP, es pot confirmar que Carles fou atès allí i que l’hora de defunció oficial foren les 11 heures du soir (les onze de la nit). Un final tràgic a una vida curta però intensa. Carles Casagemas podria haver estat un dels grans artistes del segle XX i, malgrat haver-se quedat al principi d’aquest camí, la tasca que m’ocupa actualment pretén, entre d’altres coses, atorgar-li una autonomia que crec que li és merescuda".