El Museu Lázaro Galdiano acull a grans col·leccionistes de videoart 

Un projecte de LOOP Barcelona en col·laboració amb el Museu Lázaro Galdiano de Madrid permetera al museu madrileny acollir a grans col·leccionistes del videoart. El vídeo, tal com li va passar a la fotografia a finals dels anys vuitanta i principis dels noranta, ha fet gala d'una ràpida assimilació en el sistema de l'art . Si la fotografia va veure com es la equiparava amb els patrons de valorització propis de la pintura, el vídeo tampoc ha estat aliè a una ràpida incorporació al mercat de l'art. I no només això, sinó que les seves condicions tècniques estan alterant les característiques dels nous projectes museístics. Les transformacions introduïdes per aquesta nova tipologia d'obres han estat ràpidament naturalitzades per les institucions de l'art pròpies del segle XXI. L'emergència d'un nou col·leccionisme específicament dedicat al vídeo és objecte d'una exposició i d'un projecte editorial presentats al Museu Lázaro Galdiano a partir del 13 de febrer. Arran de la invitació que LOOP Barcelona ha cursat a Carles Guerra, artista, crític d'art i comissari independent, aquest ha reunit diverses obres procedents de col·leccions privades. Els vídeos i les entrevistes realitzades a un bon nombre de col·leccionistes del nostre país donen compte dels termes amb què s'assimilen les peculiaritats d'aquest mitjà que des dels anys setanta s'incorpora massivament al sistema de l'art. Les obres i les converses gravades s'exposen unes al costat d'altres en les sales del Museu Lázaro Galdiano, de manera que comparteixen el mateix suport audiovisual i suggereixen que la producció artística associada a aquest mitjà i els debats sobre ella discorren pels mateixos canals .  Carles Guerra afirma que "els fons del Museu Lázaro Galdiano es converteixen així en l'escenari d'una col·lisió de règims estètics que posa en evidència algunes de les transformacions més recents en el camp de l'art, en el qual les obres promouen temporalitats alternatives així com noves formes de concebre el patrimoni, cada vegada més properes a una economia de caràcter immaterial". Les obres d'Eulàlia Valldosera, Itziar Okariz, Allora & Calzadilla, Mario García Torres, William Doherty, Zhou Tao, Allan Sekula, Bruce Nauman, Erick Beltrán, Javier Peñafiel, Patricia Dauder, Francis Alÿs, Fiona Tan, Douglas Gordon, Paul McCarthy, Ignasi Aballí, Gilda Mantilla i Raimond Chaves i Emily Jacir despleguen els múltiples usos del vídeo: des de les pràctiques documentals al testimoni d'accions artístiques, així com diferents versions del videoart. Les col·leccions a les quals pertanyen aquestes obres actuen com a contenidors que influeixen obertament en el valor i els significats originals de cada peça. A través d'elles, uns promouen activismes de diferent signe i altres es decanten per configuracions de la col·lecció més personalitzades. En qualsevol dels casos, assenyala el comissari que "l'economia d'accés al vídeo ha propiciat la creació de conjunts patrimonials amb una logística d'emmagatzematge i distribució molt més avantatjosa que la d'altres modalitats d'objecte artístic. Entre els nombrosos col·leccionistes que han contribuït a aquest projecte es troben Alicia Aza, Teresa Sapey, Juan Várez, Estefania Meana, Roser Figueras i Josep Inglada (Cal Cego), Josep Maria Lafuente, Han Nefkens, Ella Fontanals- Cisneros, Enrique Ordóñez, Emilio pi & Helena Fernandino, Carlos Rosón, Sisita Soldevila, Carles Vallejo i Wendy Navarro, Jaume Sordo, Joan Bonet i Ernesto Ventós ". A través de les entrevistes amb ells observem com els col·leccionistes de l'era audiovisual s'enfronten a una nova idea d'objecte artístic. Aquesta reclama una temporalitat i experiència diferents de les que exigien les obres d'art del passat. I com a col·leccionistes, tots ells experimenten una innovadora definició de la propietat d'acord amb les aspiracions de la nova economia, en la mesura que el vídeo fa compatibles una difusió àmplia i circulació pública de les obres amb l'adquisició a títol privat. Les paradoxes implícites en aquest mitjà constitueixen un repte que fa d'ell un símptoma de canvi que no només afecta el camp d'art, sinó que és extrapolable a les formes d'experiència contemporànies. Així mateix, la naturalesa audiovisual d'aquest mitjà posa en evidència un nou règim de producció, distribució i emmagatzematge que no només ha qüestionat què pot arribar a ser objecte de col·lecció, sinó que també ha fabricat una nova tipologia d'espectadors les formes d'atenció no tenen a veure amb el passat immediat de l'art. La qüestió a dilucidar és si aquestes diferències radiquen en les obres o, per contra, en les expectatives insòlites dels visitants aculturats en un règim audiovisual contemporani que, no obstant això, recorren les sales d'un museu canònic. La prova està en què els vídeos presentats a partir del 13 de febrer en els espais del Museu Lázaro Galdiano revelen la dificultat de tractar aquestes creacions audiovisuals com a objectes. No obstant això mantenen la capacitat de transformar les galeries i gabinets en un lloc idoni per catalitzar el debat sobre una nova forma de consum cultural. A la imatge, Pinnocchio Pipenosa, Householddilema, 1994. Paul McCartjhy. Videoinstal·lació. Cortesia Cal Cego.