El nou projecte de Victor Cortina, a Imaginart

Imaginart presenta a partir del 31 d’octubre el projecte de Victor Cortina, Memòria històrica, que reuneix les obres de Rosa Amorós, Victoria Campillo, Colita, Charles Fréger, Jordi Font Recasens, Ferran García Sevilla, Toni Molins, Santiago Sierra i Eulalia Valldosera. Memòria i història són dos conceptes que ens són familiars i que tenim, en principi, assi- milats, però que ambdós es presten a manipulacions, interpretacions i visions múltiples. A vegades interessades, les que més, sovint deformades i en general susceptibles a ser revisades periòdicament. La memòria, constituïda pels nostres records, és una base de dades, en la qual no exis- teixen carpetes, sinó capes de sensacions, imatges i seqüències incompletes, que ens agrada recuperar, intuïtivament, per a assaborir-les, i racionalment confrontar-les amb la realitat actual per establir comparacions i prendre decisions. Hi ha diversos tipus de memòria, entre ells, la memòria declarativa (o explícita): conté els fets del món i els es- deveniments personals del passat que és necessari recuperar de manera conscient. La memòria episòdica: conté la informació relativa a successos esdevinguts en un moment i un lloc determinats i la memòria de referència: conté la informació recent i remota obtingu- da a partir de les experiències prèvies. La història, en canvi, és una ciència, que té com a objectiu estudiar els successos del passat i per dir-ho així, la memòria col·lectiva. Per tant, història i memòria són conceptes complementaris; hardware i software, utilitzant una metàfora informàtica. La memòria històrica ens permet reavaluar els nostres records, visitar-los de nou i posar-los sota el prisma de l’actualitat. Les “Vanitas” en ceràmica de Rosa Amorós expliciten el que més defineix el nostre llegat físic, el crani, vestigi d’allò que vam ser i allò que pensem en vida. Els objectes també tenen records, com suggereix l’obra “Balls”, pilotes que algú, potser els artistes que Victoria Campillo suggereix i ficciona, van comprar, van fer servir i van abandonar finalment, a qualsevol racó, com a cadàvers insepults, d’un sol ús i oblidades. Tenen les seves vivències(sic), marques i ferides a la pell, que ens revelen qui les va trepitjar, fins a deixar-les inservibles. La música historiada, degudament documentada per la seva pertinença a les Arts Majors, i als seus protagonistes històrics, aquells que van deixar la seva petjada en la història del flamenco, com Paco de Lucía, Peret o Carmen Amaya, apareix en els inoblidables retrats de Colita. Música i memòria. Els codis de la vestimenta vénen marcats per la memòria de les modes, dels oficis o dels costums ancestrals, com en Charles Fréger, que en la seva sèrie “Wilder Mann”, explora antigues litúrgies, en les que disfressant-se d’animal o de dimoni, s’intenta connectar amb unes arrels pretèrites i màgiques. Hi ha quelcom més pretèrit en la nostra memòria que el moment en què la raça humana es va dedicar a la ramaderia i a la transhumància. Les fotografies de Jordi Font Reca- sens, antropòleg d’una activitat de pasturatge, que hem desenvolupat des de l’origen dels temps. Ferran García Sevilla i la desmemòria. En la seva pintura construïda sense pintar, l’artista travessa maneres i significats sense aturar-se en cap d’aquests, fruit d’aquella voluntària desmemòria a la qual s’obliga a si mateix i d’aquella experimentació momentània amb trossos d’història i amb els sentits transformables de les coses, amb el fi de crear noves ficcions, nous flaixos, nous nuclis d’energia des d’on emetre alguna aproximació renovada cap al món (Teresa Blanch). D’una manera diferent, encara que coincident en allò desmitificador i també des de la pin- tura, Toni Molins recupera personatges històrics: Mahler, Rile o Rimbaud, per afegir una interpretació inesperada a allò que sabem o pensem d’ells. Santiago Sierra, que fa una revisió de la història en el present, per negar una versió oficial, tergiversada i creada per aquells que posseeixen un poder, sovint fosc i gairebé sempre tendenciós. Eulàlia Valldosera amb les seves ampolles treballa amb la memòria d’una manera catàr- tica. Són envasos intervinguts - o pervertits- convertits en dispositius tàctils, visuals o so- nors. Tot objecte amb el qual establim relació es transforma en un dispositiu que adquireix i arxiva la nostra memòria. Són perversos perquè la seva aparença exterior no ha canviat, però quan els toquem sentim les veus que ens relaten situacions. Són fragments d’entre- vistes de persones que han viscut situacions d’humiliació". A la imatge, Victoria Campillo, "Balls".