Des de l'any 1871 els intel·lectuals alemanys s'alimenten del descontentament pels canvis que van tenir lloc amb la unificació d'Alemanya: el procés d'industrialització, el naixement de la societat de masses i l'ascens d'idees democràtiques i marxistes. A partir del segle XX gran part del moviment intel·lectual alemany es va caracteritzar pel seu rebuig massiu al món modern. Tampoc no van negar la possibilitat de l'adveniment de la guerra en tant que un procés de purgació davant del liberalisme, el capitalisme i el materialisme.
Durant la República de Weimar (1918/1933) la majoria dels fenòmens culturals van concórrer com un reflex de la situació política. A França i a Anglaterra els desenvolupaments culturals esdevinguts després de la Gran Guerra, en tant que països victoriosos, van ser dominats per un sentiment segons el qual el món encara restava en ordre. No va ser així a Alemanya, que hauria de sofrir la seva derrota durant tota la República de Weimar. Els artistes van deixar de banda l'èxtasi còsmic de l'Expressionisme i les manifestacions dadaistes per endinsar-se a la nova realitat pessimista del moment. L'expressió plàstica més evident a Alemanya va ser la nova tendència artística de la Nova Objectivitat, reconeguda amb aquest nom sota la mà de l'historiador de l'art Gustav F. Haurtlaub l'any 1925. Han sigut molts els artistes englobats en aquesta dinàmica però cap estudiós ha considerat Käthe Kollwitz com part del moviment. Els estudiosos i historiadors de l'art han enfocat les seves recerques sobre l'obra de Käthe Kollwitz des del punt de vista de la religió (Von Kemplerer 2011); com un anàlisi de la composició dels treballs de Käthe Kollwitz (Prelinger 1992); un enfoc feminista (Kearns 1976; Cao 1997). Els diaris i les cartes de Käthe Kollwitz han estat la guia principal, el motlle a partir del qual s'ha desenvolupat la recerca.
Els treballs de Käthe Kollwitz, més enllà de qualsevol servei a la realitat, més enllà de qualsevol sentimentalització de la misèria i més enllà del que podria ser un viatge interior de sentiment de culpa, van esdevenir un comentari sobre la condició humana. La principal inspiració de Käthe Kollwitz naixia dels seus propis sentiments o d'aquells que patien els altres. En aquests moments, durant els primers anys del segle XX, l'artista es concentrava a treballar aspectes físics de les dones de la classe treballadora. També és en aquest moment quan l'artista se sent atreta per la temàtica de la dona revolucionària sense oblidar, però, el rerefons del proletariat. Aquest serà el motiu principal de l'artista en aquest primer període revolucionari: Die Carmagnole (1901); Bauernkrieg, un cicle de set litografies (1903-1908) on la dona catalitza la passió dels camperols a través de la revolta organitzada.
Durant l'any 1922, la revista d'art Das Kunstblatt de Berlín va detectar la presència d'un nou Naturalisme en què «The Verists holds a mirror to his contemporaries' ugly snouts. I drew and painted from a spirit of contradiction, and tried by means of my works to convince the world that it is hideous, sick and dishonest» (George Grosz en Willett 1978, 84). Des de l'any 1917, Käthe Kollwitz ja pensava precisament en la raó i en la injustícia del món. La mirada de l'artista era introspectiva i espiritual davant d'aquestes qüestions que, després de la Gran Guerra, la mort del seu fill Peter Kollwitz i la injustícia social del període inflacionista de la primera meitat dels anys vint, estaven a l'aire. Käthe Kollwitz es va summergir en un estat constant de depressions i dubtes. Abans que artista, ara era una mare turmentada pel «terrible nonsense» en què Europa i els seus joves havien estat cridats a lluitar els uns contra els altres. La Nova Objectivitat descriuria la tendència d'aquelles obres en què l'objectivitat passaria a ser un tret essencial en tant que l'actitud del mateix artista davant de la realitat social, política i econòmica, però també des del punt de vista del mateix contingut de les obres, fredes i racionals. Entre els artistes de la Nova Objectivitat trobem George Grosz, Rudolf Schlichter, Conrad Felixmüller, Otto Dix o artistes de la Nova Objectivitat de Karlsruhe que, com Käthe Kollwitz, van centrar els seus treballs en les arts gràfiques i en els dibuixos: Karl Hubbuch, Wilhelm Schnarrenberger, George Scholz o Hermann Sprauer. Aquest «down-to earth objects» de la Nova Objectivitat el podem traçar en les obres de Käthe Kollwitz ja des del final de la Gran Guerra. L'artista va treballar des de la seva pròpia experiència. Una impressionant protesta contra la deshumanització de la guerra: Die Mütter (1919). Die Eltern (1921). Krieg (1922/23). L'emoció de les seves figures es van amagar darrera dels rostres de les protagonistes que esdevindrien autoretrats. Aquesta sensació de distanciament i de fredor de les escenes ens ratifiquen la destrucció del mur que la societat alemanya s'havia construït al seu voltant per tal d'evitar la mirada del desastre de la guerra; i aquesta contemplació directa de la realitat s'esdevé a través dels autoretrats de Käthe Kollwitz imposats per la mateixa artista en les heroïnes de les seves representacions. Aquestes formalitats, junt amb la introducció d'elements simbòlics que s'equilibren en les escenes, com les mans desproporcionades de les dones i les mares dels seus cicles o les al·legories en les seves últimes obres, com les magnífiques vuit sèries litogràfiques englobades sota el títol Tod (1934/35), seran les que definiran el nou Naturalisme conegut com la Nova Objectivitat a partir de l'any 1925. Käthe Kollwitz ja havia traçat el camí a partir de l'any 1917.
A la imatge, escultura "Mare amb fill mort", coneguda com La Pietat de Kollwitz, que es pot veure en l'interior del Neue Wache de Berlin.
Referències bibliogràfiques.
Cao, Maria Ángeles López, 1997. Käthe Kollwitz (1867 – 1945), Madrid, Edicions del Orto.
Haffner, Sebastian, 2005. La revolución alemana de 1918-1919, Barcelona, Inédita.
Kearns, Martha, 1976. Käthe Kollwitz: Woman and Artist, New York, The feminist Press.
Kollwitz, Käthe, 1955. Diaries and letters, Chicago, Henry Regnery Company.
Phelan, Anthony (editor), 1990. El dilema de Weimar. Los intelectuales en la República de Weimar, València, Alfons el Magnànim.
Prelinger, Elizabeth et al., 1992. Käthe Kollwitz, National Gallery of Art, Washington, Yale University Press, New Haven and London.
Von Kemplerer, Klemens, 2011. The passion of a German artist. Käthe Kollwitz, USA, Xlibris Corporation.
Willet, John. Art And Politics In The Weimar Period: The New Sobriety 1917-1933, Hampshire, Thames and Hudson 1978.