Exposicions
La Fundació Botín presenta la XXI edició de "Itineraris"
bonart
santander - 09/02/15
Del 27 de març al 31 maig 2015 la sala d'exposicions de la Fundació Botín a Santander acollirà la XXI edició de la mostra Itineraris, un aparador anual que exposa els treballs dels beneficiaris de les Beques d'Arts Plàstiques de la Fundació, funcionant , any rere any, com a termòmetre de l'estat actual de les arts.
Aquest any l'exposició presenta treballs de nou artistes, cinc d'ells espanyols i quatre procedents de Cuba, Portugal, Estats Units i Veneçuela. Es tracta de Carles Congost (Olot, 1970), Albert Corbí (Alcoi, 1976), Patricia Esquivias (Caracas, 1979), Jon Mikel Euba (Amorebieta, 1967), Rodrigo Oliveira (Sintra, 1978), Wilfredo Prieto (Sancti Spiritus, 1978); Julia Spínola (Madrid, 1979), Justin Randolph Thompson (Peekskill, EUA) i Jorge Yeregui (Santander, 1975). (Veure informació dels artistes en el dossier).
Una mostra col·lectiva que resumeix el treball produït per aquests creadors en el període 2013-2014 de durada d'aquesta beca i que aspira, sobretot, a promoure ambiciosos projectes de recerca, funcionant com instantània de les tendències predominants. D'aquí el caràcter experimental i aquest cert grau de llibertat formal de molts dels projectes que s'exposen.
La present edició d'Itineraris explora la idea de l'objecte artístic com 'interfície' o mitjà que facilita a l'usuari la visualització d'un procés. Un concepte que impregna la investigació formal d'aquests artistes i que conforma el seu interès a produir obres d'art «obertes», que poden anar evolucionant amb el transcurs del temps. Però, a més, els permet embarcar-se en una investigació conceptual iniciada fa ja dècades, que tendeix a qüestionar la idea de l'obra d'art com a producte, posant de manifest que la forma acabada amaga, d'alguna manera, el procés intel·lectual i físic de la seva producció.
El nostre entorn vital respon cada vegada més a la nostra presència, exigint de nosaltres una aportació cada vegada més activa causa de l'ús, en la nostra rutina diària, d'un elevat nombre de dispositius que ens condueixen a una constant interacció. Fa dues dècades es va encunyar el terme estètica relacional per descriure una pràctica artística que contemplava la participació de l'espectador com un element clau per crear significat. Pensada per implicar el visitant, l'obra es concebia com a entorn, com a instal·lació, un enfocament en què els artistes d'avui aprofundeixen, reflexionant sobre l'efecte de la interactivitat com a element clau en la cultura contemporània.
Però aquestes formes artístiques més fluides poden així mateix reflectir la compressió del temps, un producte que es torna cada vegada més preciós a mesura que s'intensifica la nostra exposició al flux constant d'informació a què ens veiem sotmesos i que exigeix de nosaltres majors capacitats de processament per assimilar la complexitat del nostre entorn. Es tracta d'un fenomen que ha afectat el procés creatiu en la mateixa mesura que a la resta de les activitats humanes. Fins fa poc la gestió informàtica de fluxos de dades grans i complexos (càlculs o documents de vídeo) requeria enormes temps de processament. A poc a poc, la potència més gran de les màquines ha fet desaparèixer aquest moment de latència. Es diria que és ara la ment humana la que necessita ajustar-se a aquestes noves condicions, amb l'enorme repte que això suposa. I encara que l'exposició artística podria ser un dels pocs espais que queden per a la reflexió i la contemplació, els artistes continuen reflexionant davant del nou estat de la cultura amb treballs que poden adoptar la forma de documents -textos, imatges o relíquies-, convertint el visitant en una mena d'investigador que extreu les seves pròpies conclusions en processar els elements exposats. Aquest format 'documental / instal·latiu' reflecteix les reflexions i les petjades d'un procés continuat de pensament que ens sembla difícil de plasmar en una cosa fixa: una forma que suggereix un canvi constant molt semblant al del món que habitem.
Com afirma Benjamin Weil, comissari de la mostra, i Director Artístic del Centre Botín, el concepte formal de 'acoblament' podria definir gran part de l'obra exposada en aquesta última entrega d'Itineraris, 'en què els artistes combinen lliurement elements procedents de diversos mitjans -pintura, escultura, fotografia, vídeo i performance- per crear unes estructures narratives híbrides o de múltiples capes '.
Aquesta combinació d'elements és precisament la responsable de generar en l'exposició una estructura oberta que el visitant activa en associar mentalment els seus components, posant-los en relació amb l'espai que ocupen. D'aquesta manera, l'arquitectura de l'espai es constitueix en part integrant de la proposta artística i la condició formal de l'obra pot, així mateix, evolucionar amb el pas del temps, per exemple, a «activar» mitjançant la performance. Les similituds en les preocupacions expressades pels artistes participants en l'edició número 21 d'Itineraris tenen com a contrapunt la diferència d'aproximacions i tàctiques emprades per cada un d'ells. Junts ofereixen una perspectiva rica i variada de la pràctica artística contemporània d'una nova generació. A les imatges, obres de Patricia Esquivas i a sota de Wilfredo Prieto.
Però aquestes formes artístiques més fluides poden així mateix reflectir la compressió del temps, un producte que es torna cada vegada més preciós a mesura que s'intensifica la nostra exposició al flux constant d'informació a què ens veiem sotmesos i que exigeix de nosaltres majors capacitats de processament per assimilar la complexitat del nostre entorn. Es tracta d'un fenomen que ha afectat el procés creatiu en la mateixa mesura que a la resta de les activitats humanes. Fins fa poc la gestió informàtica de fluxos de dades grans i complexos (càlculs o documents de vídeo) requeria enormes temps de processament. A poc a poc, la potència més gran de les màquines ha fet desaparèixer aquest moment de latència. Es diria que és ara la ment humana la que necessita ajustar-se a aquestes noves condicions, amb l'enorme repte que això suposa. I encara que l'exposició artística podria ser un dels pocs espais que queden per a la reflexió i la contemplació, els artistes continuen reflexionant davant del nou estat de la cultura amb treballs que poden adoptar la forma de documents -textos, imatges o relíquies-, convertint el visitant en una mena d'investigador que extreu les seves pròpies conclusions en processar els elements exposats. Aquest format 'documental / instal·latiu' reflecteix les reflexions i les petjades d'un procés continuat de pensament que ens sembla difícil de plasmar en una cosa fixa: una forma que suggereix un canvi constant molt semblant al del món que habitem.
Com afirma Benjamin Weil, comissari de la mostra, i Director Artístic del Centre Botín, el concepte formal de 'acoblament' podria definir gran part de l'obra exposada en aquesta última entrega d'Itineraris, 'en què els artistes combinen lliurement elements procedents de diversos mitjans -pintura, escultura, fotografia, vídeo i performance- per crear unes estructures narratives híbrides o de múltiples capes '.
Aquesta combinació d'elements és precisament la responsable de generar en l'exposició una estructura oberta que el visitant activa en associar mentalment els seus components, posant-los en relació amb l'espai que ocupen. D'aquesta manera, l'arquitectura de l'espai es constitueix en part integrant de la proposta artística i la condició formal de l'obra pot, així mateix, evolucionar amb el pas del temps, per exemple, a «activar» mitjançant la performance. Les similituds en les preocupacions expressades pels artistes participants en l'edició número 21 d'Itineraris tenen com a contrapunt la diferència d'aproximacions i tàctiques emprades per cada un d'ells. Junts ofereixen una perspectiva rica i variada de la pràctica artística contemporània d'una nova generació. A les imatges, obres de Patricia Esquivas i a sota de Wilfredo Prieto.
Et poden
Interessar
...
