Relats de l'era audiovisual, cicle de conferències organitzat per la Universitat

Aquest cicle de tres conferències organitzat per la Universitat de Saragossa els dies 23, 24 i 27 de febrer sota l'epígraf general de Genealogies de la Mirada, aniran a càrrec d'Agustín Sánchez Vidal, escriptor, guionista i catedràtic emèrit de Cinema i altres mitjans audiovisuals. Inicialment, es tracta d'un encàrrec del Museu del Prado, que ha estat impartit a aquesta institució dins de les activitats de la Fundació d'Amics de l'esmentat Museu, amb extensions a altres ciutats, com Barcelona i Vigo. El cicle que ara es proposa en Saragossa s'emmarca en l'edició anual de Vida a Ficcions. Els relats a l'era audiovisual, que coordina la professora Amparo Martínez Herranz i tracta d'aprofundir en la en què les narracions s'articulen a través de les imatges, tant en el passat com les que ara mateix s'assagen. Al llarg de les tres sessions s'abordarà la construcció d'alguns dels codis que regeixen la nostra mirada. Es tracta d'un camí d'anada i tornada, que vincula el classicisme grec amb el manierisme o el barroc, però que més tard s'infiltra a les cambres fosques i en tot tipus d'artefactes òptics, fins a arribar als nostres dies i mantenir amb tot vigor als nostres carrers i places, al cinema, en els televisors o en els dispositius digitals que fem servir diàriament. Es proposa, per tant, un acostament des d'angles molt diversos (artístics, literaris, tecnològics, arquitectònics ...) a les relacions entre instàncies com la Pintura i el Cinema. Però no tant en els seus aspectes accessoris i anecdòtics com en els estructurals. És a dir, la manera en què s'han organitzat els fluxos d'imatges al llarg de la història, des de la tradició artística més canònica fins a les creacions d'avantguarda, les diverses pantalles, l'encriptació de les anamorfosis o altres imatges secretes o els dissenys urbanístics més atrevits. Primera conferència (23 de febrer), dedicada a les Fissures de la Perspectiva: anamorfosi i imatges ambigües, en la qual es traçarà un recorregut per la història de les experiències, investigacions i suggeriments propiciades per la imatge anamòrfica. Un procediment que explotava els marges de la perspectiva canònica per colar sense avisar imatges secretes que sovint van servir com propaganda subversiva o per difondre imatges poc respectables, com les eròtiques. I això des de les primeres especulacions científiques traçades en el classicisme grec, passant per les invocacions literàries i artístiques del Renaixement o el Barroc, fins a arribar a les formulacions més estrictament contemporànies, cultes o populars. Avui les anamorfosis inunden les nostres places, explorant els fenòmens de la percepció des d'àmbits tan diversos com l'arquitectura, el cinema o la publicitat. Segona conferència (24 de febrer). Un món nou. El segle XVIII es va plantejar de forma sistemàtica una alternativa a la pintura de cavallet, traient al carrer imatges intermediàries mitjançant lents i il·luminacions molt elaborades. S'analitzarà aquest fenomen partint de la pintura del Museu del Prado de Giandomenico Tiepolo titulada Un món nou, on es representa l'entreteniment popular així denominat, en el qual ja estaven continguts 02:00 elements bàsics que amb el temps passaran al Cinema: la banda d'imatge i la banda sonora. Així com s'establiran els mecanismes que han anat utilitzant els narradors per explicar les seves històries, des dels xarlatans de fira al Kinetoscopi d'Edison, fins arribar al cinematògraf. Tercera conferència (27 de febrer). Panorames: l'ull global. Els panorames van ser pintures circulars que van començar competint amb els espectacles òptics, fins a arribar dimensions enormes que els van convertir en el màxim entreteniment del segle XIX, el dinosaure dels Mass Media. Aquests formats van deixar la seva empremta en l'arquitectura de ferro i els passatges comercials, en els museus, en els gèneres costumistes o en la pintura d'història, fent créixer la imatge en extensió i ambicions. Aquests quadres, al seu torn, van servir de referent i inspiració al cinema, quan les pel·lícules van poder ampliar les dimensions del seu enquadrament, gràcies als formats de pantalla com la Polyvision, Cinemascope, Cinerama, VistaVision o Panavisión.