En el nom de Goya

Vam dir que Pablo Picasso va ser tots els vessants de la modernitat, inclosos els seus importants enllaços amb el simbolisme. Picasso és un d’aquests noms universals que ho omplen tot i que diuen tant (tant!) que de vegades és com si no ens n’adonéssim i ens hem d’aturar uns moments a pensar per veure i entendre tant de fulgor, tanta brillantor, tant de pes en l’art... a aquesta mateixa constel·lació pertany l’aragonès Francisco de Goya i Lucientes (1746-1828), al qual només anomenem Goya perquè no cal res més, perquè Goya, igual que Picasso (i abans que Picasso), va ser una galàxia monumental. Hi ha un Goya rococó, un Goya neoclàssic, un Goya retratista cortesà i retratista amb ironia (en tots dos casos magistral) un Goya negre, un Goya preimpressionista, preexpressionista i presurrealista, en una enormitat tan gran de vectors pictòrics que podem quedar aclaparats pel seu famós i enigmàtic Gos. El Goya que va pintar jocs galants per als tapissos, el que va retratar la duquessa d’Alba, bella i elegant, amb un gos molt bonic, és el mateix del retrat de Ferran VII, esplèndid, en què el rostre enrabiat i pintat amb ràbia, deixa veure el desdeny del pintor pel monarca; el de la sang dels Afusellaments i el de tantes escenes negres d’aquelarre i crueltat, és, pot ser, el mateix pintor, no només per fases d’estil, sinó per modes d’aquesta psicologia en estat d’alerta, pertorbada, rica, racional i irracionalista ahora? Ho és. És evident, així, que quan vulguem definir l’expressió geni hem de fer entrar-hi sempre –amb altres coses– la idea d’una pluralitat multidireccional i en permanent moviment. El Goya que va pintar el Crist crucificat a l’Academia de San Fernando, en què va voler deixar patent el saber adquirit a Itàlia, i que va quedar molt enrere, no és el del retrat de La família de Carles IV, un gran retrat cortesà (era pintor a la cort), en què els regis personatges, però, i sense que els falti gala, estan tractats amb una peculiar i mig soterrada crueltat. Per exemple, la reina –d’origen italià–, Maria Lluïsa de Parma, sembla un ésser fosc i sinistre, i resulta que en el seu retrat com a princesa d’Astúries, pintada per Mengs, era una noieta coqueta i agraciada. Pot ser possible? Per descomptat, és natural el pas del temps, però també ho són la tècnica i el cor del pintor. Com la duquessa Cayetana, sempre atractiva i graciosa, amb un bon cos, molt maca. I quan Saturn devora els seus fills no es tracta d’una escena mitològica (encara que ho sigui), sinó d’un gegant i caníbal vell cruel i absurd més que no pas orat, com aquests dos homenots, que, sense cap raó aparent, s’han embolicat a clavar-se brutals garrotades, en una escena espanyola de la qual la humanitat mai s’ha salvat. Diuen que a Goya li agradava Madrid, on va pintar el millor de la seva obra i va viure molts anys, on gairebé va embogir i va quedar quasi sord... Però el lúcid, malgrat tot, va passar la ratlla dels Pirineus per morir a Bordeus com tants afrancesats. Goya, que tan cruel podia ser en el retrat, també sabia donar textura de príncep a qui la mereixés, com ara en el seu retrat magnífic del gran il·lustrat Gaspar Melchor de Jovellanos, per exemple. Ple d’idees i ràbia, geni nat i ple de fosforescències, Goya és Goya, sense res més. I per això tota exposició (com ara la madrilenya especial del Prado) és sempre parcial, perquè, per dir-ho clarament, el gran Goya no cap en cap. A la imatge, Afusselaments. Goya. Museu del Prado.