"Alló sagrat de Jiménez-Balaguer" a la Sala Daura del Museu de Montserrat

La Sala Daura del Museu de Montserrat presenta, fins el 5 de juliol, l’exposició Allò sagrat de Jiménez-Balaguer. Comissariada per Antoni Perna, a la mostra es pot veure una selecció d’obres de les diferents etapes de la trajectòria de Laurent Jiménez-Balaguer, des de 1956 fins a l’actualitat. Jiménez-Balaguer va néixer al barri de La Torrassa de L’Hospitalet de Llobregat l’any 1928. Va irrompre a l’escena artística catalana en la dècada dels cinquanta amb una pintura extraordinàriament vital, replet de personatges fugaços que recordaven ocells o estels, bellugant-se i fugint inquiets per la superfície de la tela. Avalat per Josep Maria de Sucre i la crítica més solvent del moment, com ara la de Sebastià Gasch, Cesáreo Rodríguez Aguilera, Rafael Manzano González o Juan Eduardo Cirlot, va fer les primeres exposicions individuals a Barcelona, València i Madrid. Aquesta primera obra, pròxima a les tendències informalistes del moment, necessitava expandir-se a l’experimentació amb altres suports com la ceràmica i l’escultura, i fer una pintura que damunt el suport li permetés corporeïtat i densitat. L’ambició de ser pintor, la precarietat cultural del nostre país i la necessitat de fugir del desig patern de convertir-lo en metge van refermar la seva decisió de fugir a París, l’any 1958, i treballar una pintura encara més directa i primitiva que ambicionava ser matèria. Un cop allà va treballar en diversos projectes murals d’edificis públics de França. Paral·lelament, i durant vint anys, fora dels circuïts comercials habituals, la seva pintura es nodria d’elements que formaven part del rastre del temps, del seu origen que restava inesborrable malgrat l’oxigen d’un París cosmopolita. La recerca d’un mateix, d’allò que és sagrat i inviolable, és per a Jiménez-Balaguer el motiu del seu treball i, probablement, de la seva existència, sotmès tot al signe d’una generació d’artistes catalans tacats pel desconsol de pertànyer a la postguerra espanyola. A partir de la dècada dels vuitanta la utilització de cordes gruixudes tenyides de colors vermells contundents, blaus elèctrics i ocres, maridats en ocasions amb troncs i robes, serà persistent en tota la seva obra fins a l’actualitat. Disposades sobre la superfície creant tensions, embolcallant el bastidor i la tela, cosint-la o prenent formes corpòries, són una metàfora de la seva memòria personal i universal alhora. El cànem, la fusta, la tela, el color violent i les formes contingudes o expansives semblen apropar-nos a un record ancestral, al lligam irremeiable amb la terra, que persisteix en la gran incògnita de l’ésser humà. En els darrers dos anys, Jiménez-Balaguer ha trencat el gran silenci que havia mantingut. L’any 2012, i de la mà de la Fundació Vila-Casas, ha tornat amb una magnífica retrospectiva a l’espai de Can Framis de Barcelona i, un any després, ha anat al Museu de L’Hospitalet. La quarantena de peces de l’exposició Allò sagrat de Jiménez-Balaguer, que es podrà veure del 13 de març al 5 de juliol a la Sala Daura del Museu de Montserrat, mostra, segons el comissari Antoni Perna, “els conflictes no resolts de la nostra societat”.