L'últim constructivista de l'Escola del Sud

Un any després de la mort d’Alceu Ribeiro, la Sala Dalmau de Barcelona dedica un homenatge a l’últim constructivista uruguaià que va saber mantenir amb fidelitat la tradició del mestre Torres García Alceu Ribeiro, nascut a l’Uruguai el 1919 i mort a Palma el novembre del 2013, on s’havia instal·lat el 1974, és un artista que ha acumulat història, poesia i actualitat. Amb la seva silueta prima i humil, però d’una alçada que transmetia autoritat artística, Ribeiro ha representat, d’una certa manera, el lligam entre el mon artístic catalanobalear i la tradició uruguaiana de Joaquín Torres García, el mític artista que va establir aquest pont durant els primers decennis del segle XX. Tornat a l’Uruguai, Torres García creà, el 1935, l’Asociación de Arte Constructivo, i el 1943, el famós taller Torres García, que a Montevideo va imposar immediatament la dictadura de la línia, la geometria, i els plans de color basats en l’estructura àuria. Tot això associant estrictament la pràctica amb la teoria, el constructivisme pur, abstracte, geomètric i cerebral, amb una reivindicació de l’originalitat del fet mateix de trobar-se a Montevideo: “He dicho Escuela del Sur, porque en realidad nuestro norte es el Sur. No debe haber norte, para nosotros, sino por oposición a nuestro Sur. Por eso ahora ponemos el mapa al revés, y entonces ya tenemos justa idea de nuestra posición, y no como quieren en el resto del mundo.” (Joaquín Torres García, Universalismo constructivo, Buenos Aires, 1941). A mi sempre m’ha agradat l’obra de Ribeiro, i ell s’ha mantingut fidel als seus orígens, amb modèstia, insistint en el fet que només el treball quotidià, la reflexió sobre la seva pròpia obra, el feien progressar. És veritat que aquests darrers anys, des de la retrospectiva que li va dedicar el Casal Solleric de Palma el 2006, el seu llenguatge ha rebut reconeixements repetits, però ell ha caminat amb una filosofia d’aprenent de pintor intentant humanitzar el rigor constructiu que va aprendre al costat de Torres García, a Montevideo, del 1939 al 1949. A Mallorca, des del 1979, ha treballat amb materials de recuperació, fustes o ferros, tot introduint una noció essencial ben seva en la construcció plana, apresa a Montevideo: el relleu, la profunditat, les superposicions. Superposicions reals de materials diversos, però també superposicions pintades de formes i colors. No sé si aquesta seria la principal novetat aportada per aquest artista al constructivisme doctrinari de Torres García; potser observar el Mediterrani des de Mallorca ha estat per a un pintor com ell molt diferent d’observar l’Atlàntic des de les costes uruguaianes. La placidesa mediterrània potser li ha donat la humanitat necessària per endolcir les formes seques, dures i abstractes, reivindicatives, del constructivisme més ideològic. A vegades fins i tot m’ha semblat que les obres d’Alceu Ribeiro eren poesia pura, que Ribeiro parlava amb fustes tot desplaçant una línia o afegint una superposició, que la seva pluralitat en l’ús de materials diversos havia augmentat l’equilibri formal de l’obra constructiva d’aquest gran pintor discret. A vegades Ribeiro ha estat figuratiu i fins i tot ha fet retrats, com per demostrar-se a ell mateix que era un artista complet i que ell també podia ser noucentista. Però, per mi, l’Alceu més autèntic és el de les figures construïdes, aquells panells allargats que són com les ombres projectades de la seva pròpia silueta, fustetes juxtaposades amb ritmes verticals que representen l’essencialisme del retrat. A la imatge, Alceu Ribeiro i una de les seves obres.