Art i educació / Educació i art

L’any 2009, Maria Acasó va publicar el llibre L’educació artística no són manualitats. Noves pràctiques en l’ensenyament de les arts i la cultura visual, el contingut del qual és avui tant o més pertinent que fa sis anys. Mentre que el paper que l’educació artística juga en l’educació obligatòria és cada vegada més secundari, cal reivindicar la necessitat de reforçar l’educació artística per crear un pensament crític visual. Si tenim en compte que estem sotmesos a una constant allau d’imatges, sembla assenyat pensar que, com a ciutadans crítics i responsables, necessitem saber llegir les imatges i els seus mecanismes. Altrament, ens convertim en analfabets davant les imatges i, per tant, en esclaus dels missatges. Encara que potser això és precisament el que s’espera de nosaltres en aquest món que cada vegada s’assembla més al que George Orwell va descriure a 1984. Segurament aquests arguments crítics i catastrofistes no convencen tothom. A més, la manca de dades concretes i fiables d’avaluació acostuma a ser un dels tics més característics del món de l’art contemporani, que sempre es resisteix a quedar reduït a xifres i estadístiques. Per corregir aquest defecte, als Estats Units es va fer un estudi que va consistir a seleccionar aleatòriament 11.000 estudiants de diverses escoles als quals es va donar accés a una sèrie d’activitats artístiques (exposicions, tallers, obres de teatre, etc.) que els seus companys d’escola no tenien. Per valorar els resultats d’aquest experiment es van tenir en compte les millores en aspectes no només acadèmics, sinó altres destreses creatives necessàries per viure en l’economia global del segle XXI. L’estudi concloïa també que l’apropament a l’art des de petits contribueix a un millor desenvolupament personal i una major autoestima, que té un impacte positiu en valors com ara la tolerància i l’empatia i que contribueix al desenvolupament d’un pensament crític i a una major capacitat d’observació i anàlisi. Mentre que la societat regida per les lleis de l’economia o, el que és pitjor, del deute, prefereix ignorar aquestes opcions, des del món de l’art fa temps que es viu un acostament als temes educatius. Hi ha un gir cap a l’educació que es va fer molt visible l’any 2006, quan els comissaris de Manifesta 6 a Xipre van decidir substituir el format d’exposició de la biennal per la creació d’una escola d’art. Encara que finalment, per motius diversos, l’esdeveniment es va cancel·lar, des de llavors han estat nombroses les propostes curatorials basades en formats educatius, projectes pedagògics de llarga o curta durada o escoles lliures i participatives. Des de l’any passat, a l’Espai 13 de la Fundació Miró de Barcelona i sota el comissariat del col·lectiu Azotea (Ane Agirre i Juan Canela) es treballa en aquesta direcció des de formats híbrids i transversals. El cicle Lesson 0 se centra en propostes relacionades amb la pedagogia que investiguen formes renovades de creació de coneixement. Seminaris, residències d’artistes en instituts d’educació secundària, sessions de treball amb docents o investigacions sobre models educatius són alguns dels focus d’una proposta, els resultats de la qual, segur, no seran visibles a curt termini, però sí de gran rellevància per al futur. A la imatge, Priscilia Fernandes.The Book of Aesthetic Education of the Modern School. Cicle Lesson 0, comissariat per Azotea a l’Espai 13. © Fundació Joan Miró, Barcelona. Foto: Pere Pratdesaba.