Cimam/Doha: Fórmula 1, atletisme a 50º, art i petroli

Recordo que la primera vegada que vaig visitar la fira de Miami Art Basel vaig tenir la sensació d’estar davant d’un camp de batalla. O que la fira de Miami, contagiada de l’aspecte pornogràfic de la ciutat (exhibicionista, siliconada, bronzejada, marcant paquet o escot i exhibint opulència), evidenciava els elements d’una guerra que patim diàriament. La meva impressió era molt simple: que hi havia (de fet, que hi ha) una guerra oberta dels poders econòmics per apropiar-se de l’art. Dit d’una altra manera: que ja podem fer tots els malabarismes que vulguem referint-nos a l’estructuralisme o al postestructuralisme tot referenciant l’art en el context social i polític més compromès o recórrer a la seva desmaterialització via performance o múltiples, que sempre hi haurà una elit que, amb els xecs a la mà, estarà decidida a recordar-nos que això de l’art és només cosa d’uns pocs que el compren, el posseeixen i que ens deixen veure’l o parlar-ne de tant en tant.

Efectivament, Miami és un cas extrem: la pura i dura mercantilització de l’art en un context com el nord-americà, fent de pont amb el llatinoamericà, en què els extrems socials d’opulència i pobresa són evidents. I, no obstant això, aquest assalt constant del poder econòmic que s’apropia una vegada més de la cultura com a bé de possessió, i que insisteix justament que es tracta d’un producte de consum, dóna signes d’existència constantment: en col·leccionistes, incidint via inversió en les línies d’investigació de museus públics; en òrgans de decisió d’institucions públiques, en les quals prenen decisions individus privats designats pel seu poder econòmic.

Un cas recent posava en evidència de manera indissimulada les estretes connexions entre el poder econòmic i l’estructura institucional de l’art. L’últim congrés del Cimam (International Committee for Museums and Collections of Modern Art) va tenir lloc a Doha, la capital de l’Emirat Àrab de Qatar. Òbviament, les raons per a la celebració d’aquest fòrum de discussió sobre el present i el futur dels museus d’art contemporani no té res a veure amb la intensa activitat en art contemporani que es desplega a Qatar, ni amb l’important nombre d’artistes que hi resideixen, ni amb l’interès públic que desperta l’art a Doha. En aquest cas, l’art es torna a veure alineat amb operacions basades en els petrodòlars, com ara un mundial d’atletisme en una ciutat que no baixa dels 50º i que els esportistes veuen amb por. Però, més en concret, l’art apareix en el mateix espectre econòmic, de poder, d’ostentació i de luxe que la Fórmula 1.

Una cosa és que Qatar vulgui començar a diversificar la seva economia més enllà del petroli a través del turisme de luxe amb la Fórmula 1 o l’art en la seva versió més mercantil, i una altra de molt diferent és que els museus públics d’Europa claudiquin davant les elits econòmiques. Serà difícil (o cínic) continuar insistint (des de Doha) en l’art crític o en les qüestions de gènere o en el feminisme. En fi, la de Miami o Doha no és una batalla de l’art, sinó que, una vegada més, l’art és el tauler que evidencia el model de món que habitem.

A la imatge, Paul Cézanne. Els jugadors de cartes. Obra adquirida per l’Emirat de Qatar per 190 milions d’euros.