Per una "Arcàdia" postmoderna

El Celler Bell-lloc i Mas del Vent de Palamós reuneix obres d’Albert Serra, Francesc Guillamet, Marcel·lí Antúnez, Kiku Mistu, Xavier Escribà i Medina-Campeny La Catalunya-ciutat propulsada pel Noucentisme com a ideal d’una Arcàdia perduda que havia d’equilibrar territori i progrés, però amb un predomini de la vida moral i cívica, guiada per la civilitat, semblaria que ha arribat a un punt ja assolit, de no retorn al ruralisme romàntic que impulsà una Renaixença arrauxada i maragalliana. Semblaria també acomplert el desig i la decisió de la Mancomunitat de Catalunya de crear un pla de biblioteques públiques que ens havia de fer a tots més cultes, però sobretot més ciutadans d’aquesta civilitat d’imperatiu estètic grec i romà, mediterrani, un pla que tot just s’ha tancat cent anys més tard, el 2014. La mirada noucentista aportà una moral social i cívica encertada, un seny humanista que pecà, però, d’ajuntar intel·lectuals i administració, i que errà en l’estètica d’un classicisme que frenà una avantguarda que hagué de trobar suport internacional per sobreviure, i la rauxa anà a parar al voral. Ara vivim, però, de les glòries d’aquella avantguarda marginada per la benpensant societat noucentista, que es diuen Picasso, Miró, Dalí. Són errors històrics que han deixat un llast en la comprensió i acceptació de l’art contemporani d’aquest país, errades que s’arrosseguen, que cal llimar i que no es poden, en cap cas, tornar a repetir. Els corrents arqueològics de final del segle XIX i d’inicis del segle XX, que perduraren fins a les portes de la Guerra Civil espanyola, recuperaren bona part del romànic i retrobaren paisatges perduts, referen cementiris i aportaren un substrat de cultura amagada amb el deure d’inventariar, catalogar i sedimentar aquests substrats de la nostra cultura. Alguns arquitectes de terres gironines excel·liren en aquesta tasca, com ara el mateix Rafael Masó, a qui devem la urbanització s’Agaró impulsada pels Ensesa, l’hotel la Gavina i un sentit humanista de l’arqueologia clàssica que reposava sobre els werkstatte (tallers) alemanys no exempts de la rauxa del Modernisme més europeu. Nous focus apareixen avui que porten alguna petja d’això que hem apuntat. I és la Plataforma Focus Engelhorn, creada per a la promoció de les arts i el patrimoni cultural, amb la intenció també de protegir el territori de la Costa Brava i fomentar la integració social, una iniciativa impulsada per Kurt i Carmen Engelhorn, amb la complicitat de Bonart Cultural. Aquest projecte comporta un retorn a l’arqueologia, a recuperar el claustre del Mas de Vent de Palamós com a espai educatiu a l’entorn del romànic, que serà públic a partir d’ara. Però també ho serà la difusió i visita a una obra arquitectònica desconeguda del grup RCR Arquitectes (Rafael Aranda, Carme Pigem i Ramon Vilalta), que han dissenyat el Celler Bell-lloc, un espai que, seguint l’exigència que aquests arquitectes han donat a l’arquitectura del nou Museu Soulages o al seu propi estudi, antiga foneria Barberí a Olot, és una garantia de treball rigorós, minimalista i ferruginós, en la millor tradició del territori que habiten. Precisament, aquest celler aplega les obres dels artistes cridats a participar en aquest projecte que vol integrar paisatge, territori, patrimoni, turisme i cohesió social. En aquest focus d’integració, s’hi ha convidat Albert Serra, cineasta, que ha deixat una empremta molt clara en els seus films dels valors que el paisatge encara té a les nostres terres, com ha fet a Honor de cavalleria (2007), una versió del Quixot català, i com ha seguit fent fins a dia d’avui en la resta dels seus films. El fotògraf Francesc Guillamet ha servit els plats d’El Bulli o de la Ruscalleda en primer pla, i ha afegit al manierisme gastronòmic que es viu a Occident i particularment a Catalunya un segell individual que posa distància a la imatge i que serveix en fred la idea del plat ideat pels grans cuiners. Marcel·lí Antúnez, metamorfitzat sempre en cos i ànima per algun robot de nova interacció amb el públic, treballarà des de la seva particular dramatúrgia i ironia grafitera, i qui sap si escatològica, aquesta unió art/paisatge/robòtica/digestió. Kiku Mistu i la seva marca, El Centre Cultural Imaginari, s’integren, des de la performance encreuada amb la poesia i l’acció parateatral, en aquest projecte. Natxo Tarrés, des de la música que busca la complicitat amb la terra, hi durà la seva visió tel·lúrica. Per la seva banda, a Mas del Vent, trobarem el refinament de Xavier Escribà en favor de l’ornament acabarà per donar color/s a aquesta plataforma. Les escultures de Xavier Medina-Campeny, escultor de pes, per obra i trajectòria, aportarà forma, somni i argument a algun pensament tridimensional. I tancarà el projecte Eduard Carbonell, una eminència en l’estudi de l’art romànic i expert en patrimoni, que donarà forma a un llibre sobre aquest claustre del Mas del Vent de Palamós, que tant ha fet parlar. A la imatge, instal·lació de Xavier Escribà.