El Museu del Disseny s'hauria de dir Museu Bohigas del Disseny

L’obertura, el desembre passat, del museu que s’hauria de dir Museu Bohigas del Disseny, és una gran notícia que planteja reflexions generals sobre el concepte d’obra d’art en el segle XXI i que al mateix temps transforma el paisatge urbà del territori abandonat de la plaça de les Glòries en un símbol monumental que la ciutadania s’ha afanyat a batejar com a grapadora i que acompanya el supositori de Jean Nouvel. A principis del anys noranta, Oriol Bohigas, aleshores regidor de Cultura de Barcelona, es va plantejar de reordenar els museus municipals. La problemàtica era polèmica i volia trobar un equilibri entre grans museus i museuets, protegint els Picasso, Marès i el d’Història de la ciutat, però suprimint-ne d’altres de monogràfics, com ara el Clarà. Bohigas, dissenyador i arquitecte, combregava amb la idea noucentista de donar valor als objectes, les arts aplicades i a tot allò que en termes de contemporaneïtat s’anomena disseny gràfic, industrial o tèxtil, per exemple. Amb la intenció de reagrupar els museus de les arts decoratives, el tèxtil i d’indumentària, el gabinet de les arts gràfiques, i altres aspectes de la creació arquitectònica dibuixada, també es volia potenciar l’extraordinària presència de l’arquitectura, el disseny industrial, el grafisme i la moda catalana, que eren paradoxalment lloats a tot el món però gairebé menystinguts a Catalunya. Barcelona ha trigat més de vint anys a realitzar aquesta idea de Bohigas, que, malauradament, un membre històric del seu equip d’arquitectes, David Mackay, mort el novembre del 2014, no ha pogut veure inaugurat. Al conjunt, agrupat sota el títol de Disseny HUB Barcelona, s’hi ha afegit un centre de documentació i sobretot un pis de la casa bloc, la cèlebre referència arquitectònica republicana de Josep Lluís Sert, Josep Torres Clavé i Joan Baptista Sobirana. Per celebrar-ho, l’equip MBM Arquitectes ha concebut un edifici molt original que ha remodelat l’espai ciutadà i que emergeix sobre el nivell del carrer en forma de paral·lelepípede. El seu principal avantatge és que no ocupa externament un espai gaire invasiu i que posseeix a l’interior diferents nivells que generen moltes superfícies dedicades a activitats, exposicions, reserves, investigacions o museu permanent. Ocupant la mínima superfície en planta i creant un nivell superior en voladís cap a la plaça, l’èxit d’utilització museogràfica i cultural del conjunt està assegurat. El museu, que té per altra banda un alt grau de qualitat ambiental, sostenibilitat i suficiència energètica, s’encarrega de gestionar altres espais de la ciutat i arxius reunits en el centre de documentació, com ara els dels dissenyadors industrials del Foment de les Arts Decoratives, del taller de vitralls Rigalt i Granell o de l’editorial Montaner i Simón. Però aquesta gran revolució, necessària en el panorama de la història artística catalana, sembla, a l’inici del segle XXI, la realització d’una vella idea noucentista. Considerar que les col·leccions de disseny –és a dir, les antigues arts decoratives, els objectes creats, l’art imprès o els vestits dissenyats– són una forma inferior d’art, a part, que no mereixen entrar al Museu del Louvre o al Museu d’Art Nacional de Catalunya és una idea del segle XIX, que continua vigent a Londres, per exemple, amb la segregació entre British Museum i Victoria i Albert Museum. Potser avui hauria estat més radicalment innovador integrar aquestes col·leccions dins del MNAC i així ésser els primers a demostrar que les arts més importants no es redueixen al contingut d’una pinacoteca. Bé, els primers no, perquè als Estats Units alguns museus ja ho han fet i a París el Centre Pompidou ho ha intentat sense acabar de fer el pas definitiu.