Confusió o canvi?

Fa anys que vivim temps confusos, la confusió és general, i cada vegada és més difícil trobar algú que sàpiga explicar el que està passant. Primer va ser la informació  –“la informació és poder”–, però els telenotícies han quedat obsolets, després va venir l’opinió –encara avui els mitjans estan plens d’opinió i les tertúlies són les reines de l’espectacle–, però en aquests moments el que es busca i es necessita és l’anàlisi, ha arribat l’hora dels analistes, és i serà l’ofici més buscat, qui no ofereixi anàlisi està perdut. L’anàlisi és necessària en tots els àmbits, en tots els sectors, en totes les situacions, en totes les estructures; en la política, en l’economia, en la cultura i també en l’art. A l’artista se li fa difícil analitzar més enllà del seu estudi, ja que moltes vegades ni s’ho planteja, ni ho necessita, no li cal. Quina diferència hi ha entre els bons jugadors i Messi, Xavi o Gasol? Doncs que Messi, Xavi i Gasol tenen una visió espacial que els altres no tenen, Messi veu i analitza cada situació, en mil·lèsimes de segon, més ràpidament que els altres, i això és el que el fa diferent, el fa el millor. Tenir visió espacial, veure més enllà del teu entorn, analitzar i actuar, aquesta és la diferència. Hi ha artistes que en tenen i n’hi ha que no. Un artista amb visió espacial, que veu més enllà del seu entorn, té més possibilitats de triomfar? Un artista que viu, coneix i s’interessa per la realitat que l’envolta, té més possibilitats de tenir èxit? El visionari Carlos Urroz avisa: “Crec que el que ve és un art més social, que no vol dir un art de denúncia, ja que seria una mica hipòcrita quan estem parlant  d’obres que valen 15.000 euros. Consisteix en interactuar amb el teu entorn: projectes que es fan en col·laboració amb una determinada comunitat, amb un grup desafavorit i que llavors reverteix en ells.” Un dels intel·lectuals més influents que pensa i analitza el present és Javier Gomá, que en els últims deu anys ha publicat quatre llibres en què construeix una inèdita teoria de la imitació i que ara han estat reeditats sota el títol de Tetralogía de la ejemplaridad. Per ell, la modernitat destrueix el model de la imitació: “Durant mil·lennis, i fins al segle XVIII, no és que la imitació fos quelcom dominant, sinó que era l’única manera d’explicar la mentalitat premoderna, [...] en la premodernitat, el creador, l’artista, el pensador, el poeta, el literat, no podia aspirar a crear res de nou perquè allò nou era sospitós de ser quelcom monstruós. [...] La idolatria i l’entusiasme que avui tenim vers tot el que és nou i original era desconegut en la premodernitat; és a dir, fins al segle XVIII; [...] i no només l’art, sinó la mateixa realitat només s’explicaven amb l’esquema model-còpia, [...] existia ja una realitat modèlica, l’únic que podíem fer era imitar-la.” Dins el procés cultural de la modernitat, però, hi ha un moment en què això canvia, és entre el 1705 i el 1800, i el nou subjecte, el nou model, ha de ser original, creador, inventor i sobretot lliure, i neix el geni, com a artista però també com a individu. “El geni que produeix regles noves, que no imita ningú, que està per sobre de les regles habituals, que és creatiu, original, és la nova comprensió de la individualitat. I així la invenció, que formava part de la imitació, es desprèn d’ella.” I fins avui. Gomá, però, segueix investigant en la teoria de la imitació i descobreix que en el segle XX apareix una nova imitació, fins ara desconeguda: la imitació de persones. I arriba a la conclusió que actualment tots imitem, que tots som models per a tots. “El que és racional no és no imitar, sinó escollir bé el model.” Javier Cercas, un altre bon analista i novel·lista, hi està d’acord: “En cert sentit, tots som una cruïlla de les vides d’altres: de gent que hem conegut o de la qual hem sentit parlar, que hem vist o sobre la qual hem llegit; en cert sentit, tots som els altres. L’home és l’animal que imita; gairebé tot ho fem per imitació, i la identitat personal és una espècie de cristal·lització o de decantació de totes aquestes influències. Al màxim que es pot aspirar, crec, és a assimilar-les a fons i a arribar a ser qui s’és. Però per això cal esforçar-se molt, i em temo que pocs ho aconsegueixen. Els altres moren o morim en la ignorància. Potser la raó fonamental per escriure és sortir d’aquesta ignorància.” L’artista d’avui dia és conscient de la ignorància de què parla Cercas? És conscient del model que ha escollit segons la teoria de la imitació de Gomá? És conscient que tot ho fem per imitació? O potser la confusió actual és un senyal que hem entrat en un canvi profund com el del 1700? Cal buscar, doncs, un bon analista.