La col·lecció Meana Larrucea a la Fundació Valentín de Madariaga

La Fundació Valentín de Madariaga de l'Av. Maria Luisa, s/ de Sevilla presenta del 17 d'abril al 14 de juny, part de la Col·lecció Meana Larrucea a l'exposició "La piconadora i el violí", comissariada per Marta Mantecón. Són molts els possibles recorreguts que poden plantejar dins d'una col·lecció al voltant de diferents nexes temàtics, conceptuals, tècnics o formals. Més enllà d'oferir una mostra centrada en un aspecte en concret, s'ha optat per articular una travessia multidisciplinar basada en la seducció i les seves bifurcacions, prenent com a eix la Col·lecció Meana Larrucea. La selecció efectuada reuneix obres de 35 artistes de diferents generacions i procedència contextual -entre els quals es troben noms de referència internacional com Joseph Kosuth, Cildo Meireles, Sophie Calle, Teresa Margolles, Olafur Eliasson, Miroslaw Balka, Santiago Serra o Mona Hatoum-, realitzades entre 1985 i 2015, incloent-hi pintura, dibuix, collage, escultura, peces sonores, fotografia i vídeo. Les obres seleccionades s'han disposat en les diferents sales de la Fundació Valentín de Madariaga generant una sèrie de diàlegs. L'itinerari expositiu s'obre amb un espai que aprofundeix en les nocions de presència i absència, format per les propostes de Rodney Graham, Sophie Calle, Teresa Margolles i un paisatge sonor de Lúa Coderch. Seguidament, les obres de Cildo Meireles, Yoan Capote, Carlos Garaicoa, Olafur Eliasson, Guy Limone i Hreinn Fridfinnsson, incorporen diferents sistemes de mesurament que introdueixen conceptes relacionats amb l'ordre i el caos. Les peces de Efrain Almeida i Ann Messner problematitzen amb el lleuger i el pesat, mentre que els llibres de Fernanda Fragateiro i la proposició lingüística de Joseph Kosuth es plantegen la naturalesa de l'obra d'art més enllà del visible. Al costat d'ells, una gàbia de Pepe Espaliú i un simbòlic pany d'Alberto Peral al·ludeixen novament al buit i l'absència. La resta d'obres seleccionades proposen diferents projeccions físiques o conceptuals (Santiago Sierra, Nuno Ramos, LOYDIS Carner o Mona Hatoum) i construccions que subverteixen la frontera entre la realitat i la ficció (Helena Almeida o Anne Deleporte), així com al·lusions al reflex ( Els Fusters o Valeska Soares), la ressonància (José Antonio Hernández-Díez, Reynier Leyva Novo o Félix Curto), el coneixement sensible (James Lee Byars, Miroslaw Balka o Fernanda Gomes), o la imaginació i la memòria (Hiraki Sawa i Rosângela Rennó). Completen el recorregut una selecció d'obres de Bestué-Vives, Yaima Carrazana i Sebastián Díaz Morales, articulant un espai a l'aire lliure centrat en el videoart al pati de la Fundació. A la imatge, Joseph Kosuth, Jean Jacques Rousseau, 1985, Pintura sobre paret i neó, 94 x 234 x 18 cm