"Melvilliada" de Ramon Roig i Xesco Mercé a La Xina Art

Ramon Roig i Xesco Mercé presenten Melvilliada a La Xina Art de Barcelona del 30 de maig al 4 de juliol del 2015. “Escriure és com viatjar quan no viatges. O potser és a l’inrevés”. L’enganyosa senzillesa d’aquesta sentència, atribuïda a Rimbaud, però també a Gide, és un perfecte exemple (com ho són els mateixos autors) de la complicació que comporta desllorigar la literatura i els viatges. La memòria del temps s’ha anat ordint a còpia de narrar històries de gent que ha marxat o escoltar les dels que han tornat a casa per explicar-ho. Els primers relats que recordem sempre parlen d’alguna itinerància. El contacontes és sempre un personatge nòmada, de fet o d’esperit. Hi ha escriptors que solament han necessitat un puntet sota l’escala per viatjar arreu del món, d’altres n’han tingut prou amb un pis, estranyament minvant, o amb un bloc d’apartaments, o amb els carrers del barri, o amb els d’un poblet polsós, o amb una comarca resseca, o amb un desert reverberant, meravellosament farcit de ciutats invisibles que esperen l’arribada d’un rei (Borges, Cortázar, Perec, Casavella, García Márquez, Cervantes, Bolaño, Calvino, Kipling, no necessàriament en aquest ordre). D’altres, els que més, han preferit un medi més fluid per apagar la seva set d’aventura. Navegant riu avall o riu amunt, o canviant de riu. Travessant mars blancs, mars del sud, mars diluvials, mars de solitud i mars plens d’ignots països d’escala variable. Fins i tot un mar que tot ell és com una sola cèl·lula (Twain, Conrad, Deville, London, Stevenson, Barnes, Defoe, Swift, Lem). A més de viatjar per l’espai n’hi ha hagut que ho han fet a través del temps. Cap al passat, cap al futur, cap a fora del mateix temps, a través d’un mirall, o cap a tot arreu al mateix temps, amb brúixola lisèrgica. Alguns han fet el seu viatge (o la seva aventura) en un sol dia, altres en vuitanta. Un viatger tenia nom de dia, el d’un altre donà nom a tot un gènere i és, en certa mesura, l’origen de tot plegat (Wells, Proust, Bradbury, Carroll, Dick, Joyce, Verne, Chesterton i, per fi, tancant el cicle, com els clàssics, Homer). Melville i el llibre que l’ha fixat, per sempre més, a la memòria dels homes, com una rutilant i magnètica moneda clavada al pal de messana, conformen una mena d’extraordinari calidoscopi de tots els grans relats i els grans autors ara citats. Com va deixar escrit Borges, és “un relat que creix fins a usurpar la grandària del cosmos (o del caos)”. Com tots els grans llibres, en conté molts d’altres, superposats, entortolligats o que es reflecteixen entre si, com miralls o com símbols de miralls. Ramon Roig i Xesco Mercé son companys de viatge i amics des del primer dia que van començar Belles Arts a Barcelona, ja fa més de 30 anys. Han compartit llar i sostre, tallers, discos, matinades, i molta carretera i molta manta. I, per suposat, molts llibres. L’atzar els ha tornat a aplegar per compartir coberta en aquest viatge que tan agosaradament han titulat. “Melvilliada” vol ser un vorejar, un costejar per les pàgines de “Moby Dick”. Explícitament vol evitar caure en el parany d’abordar la colossal i infructuosa empresa que suposaria pretendre il·lustrar aquesta narració. O, presumptuosament, intentar desxifrar tots els seus críptics senyals. Ja ho va dir aquell (l’inevitable creador de cites argentí): “el símbol de la balena és menys apte per suggerir que el cosmos és malvat que per suggerir la seva vastitud, la seva inhumanitat, la seva bestial o enigmàtica estupidesa”. Ells volen ser l’Ismael o Queequeg, amb el sarró carregat d’emoció i desconeixement, amb els ulls obertíssims de l’etern aprenent, de l’amateur (que vol dir amant, no pas maldestre) i amb infinita capacitat d’experimentar perplexitat, intriga i fascinació envers allò que desconeix. Aquesta és una expedició envers la immensitat d’un mar que cap bolero pot posar en dubte. Un viatge cap a la llibertat. Ara bé, abans d’arribar a cap altra conclusió, sigui port, illa o remolí, si és que cal arribar-hi, ells es permetran delectar-se amb el trajecte, i delectar-nos alhora a nosaltres amb llurs treballs (cadascun ha pintat una gran bèstia i ha dibuixat petits contes de mariners), com a privilegiats tripulants d’aquest particular Pequod, confiant que algú sigui capaç de contar-ho.