La síndrome de Rusiñol o el trastorn d'artista sitgetà (TDAS)

La síndrome de Rusiñol és una nova malaltia psíquica que recentment ha fet aparició i ha començat a ser diagnosticada en els centres d’atenció primària de la comarca del Garraf. Ha estat tipificada amb les sigles TDAS tot i que els especialistes no acaben de posar-se d’acord sobre la seva diagnosi i en el tractament a seguir per curar-la o aplacar-ne la proliferació. Igual que la nomenada síndrome de Stendhal, coneguda també com a síndrome de Florència o estres del viatger, aquesta nova afecció psicosomàtica causa entre els afectats un elevat ritme cardíac, vertigen, confusió i fins i tot al·lucinacions quan l'individu és exposat a una sobredosi de bellesa artística, pintures i obres mestres de l'art. Ha estat batejada amb el nom de l'artista modernista per excel·lència, Santiago Rusiñol, en homenatge al senyor del Cau Ferrat. La síndrome de Rusiñol a més te certs punts de contacte amb una altra síndrome famosa, la de Jerusalem, en la que cauen i recauen els turistes i habitants d’aquella ciutat tot creient-se tal o cual altre personatge de l’Antic o del Nou Testament, en una psicosi delirant que els directors d’hotel perceben quan troben a faltar els llençols de l’habitació de l’afectat. Els guies turístics són els qui primer en detecten els símptomes malgrat que també ells estan exposats a aquest complexe conductual que es caracteritza per la identificació amb personatges bíblics acompanyat de prèdiques públiques, pregàries adreçades a malalts i sobretot per la vestimenta a base de túniques i llençols. A Sitges els tocats per aquesta incipient síndrome es caracteritzen per una certa deixadesa en vestir i sobretot en la mania a dur barret tan si és de dia com si és de nit; la barba és un altre dels trets característics d’aquesta simptomatologia rusinyolesca, creixentada per l’actual tendència de cares piloses i sants paus amb barbes apostòliques. Tot i aquesta caracterologia alguns dels afectats presenten un quadre totalment atípic mostrant comportaments que entren dins d’una aparent normalitat. La síndrome de Rusiñol pot aparèixer a poc a poc o de sobte i els primers símptomes poden ser confosos amb altres conductes més o menys corrents com per exemple l’afany de possessió, sobretot ferros vells i vidres de color. Un altra variant està mig emparentada amb la síndrome de Diògenes, els afectats acumulen grans quantitats d’objectes que la resta de mortals considera materials de rebuig, derelictes, runes o simplement brossa sense cap tipus de valor. Jordi Griset, un dels casos clínics més rars, atípic i millor estudiats, ha vist culminat el seu procés de rehabilitació a través d’una teràpia de xoc acompanyada de l’exposició breu de la seva col·lecció de panots a l’edifici Miramar, acompanyada amb la publicació del llibre L’art del mosaic hidràulic a Catalunya, editat per Viena Edicions. La teràpia ha anat seguida de les presentacions públiques entre les quals en destaca la realitzada la setmana proppassada en el VIè saló del col·leccionista Papercat al casinet d’Hostafranc on el vàrem visitar. Sí, els ho he de confessar, jo també estic atrapat per la rusiñolitis, atacat de TDAS i de la terrible síndrome de Rusiñol, en una fase molt incipient, lleu però irremissible. El col·leccionisme n’és la manifestació evident; jo col·lecciono postals, postals de Sitges. A la imatge, Jordi Griset.