"Prophetia", un projecte d'Imma Prieto a la Fundació Joan Miró

Fins al 24 de maig es pot veure a la Fundació Joan Miró de Barcelona Prophetia, un projecte d'Imma Prieto. Al filòsof Emilio Lledó li semblava plausible recular fins a Aristòtil (més concretament “a un parell de pàgines inoblidables que contenien idees ja arrelades en els hàbits mentals de la cultura grega”) per trobar els orígens d’una Europa que, salvant les distàncies, cada dia recorden més les mítiques Fonts del Nil: explica la llegenda que, en realitat, David Livingstone fugia d’una dona quan, el desembre del 1840 (tenia 28 anys), va salpar d’Anglaterra a la recerca del naixement del riu dels faraons. Sigui com sigui, allò que emparenta Livingstone amb Lledó (o amb els Gadamer, Steiner i tota la resta) no és un matrimoni fallit, sinó l’obsessió per satisfer un seguit d’expectatives i d’idees preconcebudes que no s’acaben de realitzar. No és casual, en aquest sentit, que l’explorador britànic redactés abans d’embarcar-se (!) el text que serviria per comunicar a les autoritats de l’imperi el seu descobriment: estava tan segur del seu èxit perquè portava les precises descripcions d’Heròdot a la motxilla. La realitat, malauradament, és ben bé una altra. Al comú dels mortals li passa com als turistes d’Oh!, Europa, aquella sèrie hilarant de Dagoll Dagom que TV3 va emetre en plena ressaca olímpica: un gag recurrent a cada capítol era el del viatger que, davant de cada monument visitat (no importa si es tractava de la torre Eiffel, el Coliseu o el Big Ben), sempre proferia un amarg “Me l’imaginava més gran...”. Tampoc era casual que els turistes en qüestió haguessin estat premiats per “la Caixa”: la relació entre entitats bancàries i famílies ansioses per saltar a l’arena del consum semblava simbiòtica malgrat la seva naturalesa més íntima (la que tard o d’hora acaba sortint a la superfície) sempre va ser parasitària (i, mal ens pesi, ridículament paternalista). El més trist és que no calia ser endeví per veure-ho: per això resulta tan pertinent el títol escollit per Imma Prieto (comissària de la mostra), perquè la Prophetia ens trasllada a una dimensió mítica o visionària que ben poca cosa té a veure amb l’obsessió receptària dels àugurs (o senyors de l’economia). L’elecció dels artistes, senzillament impecable: Jimmie Durham, Anri Sala, Daniel G. Andújar, Chus García-Fraile, Mateo Maté i Antoni Muntadas presenten treballs ja produïts, mentre que autors com ara Núria Güell, Pelayo Varela, Jorge García, Eugenio Ampudia, Filipa César, Avelino Sala, Jordi Colomer o PSJM participen en el projecte de Prieto amb propostes inèdites. I encara més: Gràcies a Prophetia (i aquesta vindria a ser la cirereta que encimbella la selecció), Peter Schrank, Kostas Bassanos, Renata Poljak, Kristian Nygard, Marco Fedele di Catrano, Goldschmied & Chiari, Hannelore van Dijck, Stefanos Tsvilopoulos i AK Dolven aterren per primera vegada a Catalunya i a l’Estat espanyol. Per entendre’ns: poques vegades hom disposa d’un ventall tan ampli i divers (en tots els sentits) per descobrir els principals viaranys adoptats per l’art contemporani i, més important encara, poques vegades gaudirem d’oportunitats com aquesta per reflexionar a propòsit de l’Europa d’avui enlloc de la d’Aristòtil. A la imatge, Sara Goldschmied i Eleonora Chiari. La democràcia és una il·lusió, 2015. Instal·lació. Cortesia de les artistes, de Grimaldi Gavin, Londres, i de Kristen Lorello, Nova York.