Les imatges retrobades de Manel Esclusa a la galeria Eude

La Galeria Eude de Barcelona presentació una exposició de Manel Esclusa del 28 de maig fins al 30 de setembre (la galeria tanca l'agost)

Manel Esclusa (Vic, 1952) és el fotògraf mitjancer entre l’objecte fotografiat i l’espectador, entre el passat i el futur. Acordat per generació amb Rafael Navarro, Pere Formiguera i Joan Fontcuberta, afilla la fotografia com a via d’expressió –sobretot– però també com a espai comunicatiu artístic i personal. Als anys setanta funda el grup Alabern, en plena lluita per assolir la institucionalització de la fotografia com a art. Malgrat el pas dels anys i la seducció tecnològica, la fotografia física d’autor (argèntica) se segueix refugiant en els espais d’exposició clàssics i als llibres. Com passa amb la pintura, és l’espectador qui decideix el temps de contemplar la imatge, un temps vinculat a l’espai. La mirada del fotògraf filtra. La de l’aficionat, emmiralla.

L’any 1980, la galeria Eude de Barcelona commou el públic amb la carpeta Homenatge a Man Ray, en què col·laboren set fotògrafs de primera, entre ells Manel Esclusa. Des d’aquest punt de partença, la galeria ha suggerit brindar sengles mostres relacionades amb aquella carpeta primordial. Manel Esclusa obre la sèrie des del 29 d’abril i fins al 4 de juliol, amb fotografies majoritàriament vintage –aquelles en les quals entre el disparament i la positivació hi ha un temps mínim– de tres projectes molt dissemblants trenats per una mateixa lírica. La sèrie Els ulls aturats (1977-1978), vint fotografies vintage titulades pel mag poeta Joan Brossa en què escodrinya la simbologia de la mirada en entorns llòbrecs, decadents, tuberculosos, romàntics. El cicle Venezia, que exhibeix el desig d’avantatjar els cataclismes i les incerteses vitals que enteranyinen la condició humana. Esclusa bandeja la Venècia oficial, postalenca, adobada. S’interessa més pels canals enigmàtics, per la saviesa de les aigües estancades, pels taüts flotants que són les góndoles, pels concerts privats de rem d’un amable gondolieri autòcton. N’obté, d’una banda, una celebració de vida i, de l’altra, l’inici d’una flamant etapa artística: la fotografia nocturnal, el tractament de la llum en espais penombra. La nit es mou. El viatge haurà contribuït a l’exploració de la realitat altra. També s’exposen les fotografies vintage de la successió Gaudí (1979), a la terrassa de la Pedrera, un treball suspès que l’artista ha recuperat poc temps ençà. La fixació rau en els canals respiratoris de l’edifici: les xemeneies gaudinianes i el Trencadís (1992). Esclusa modifica l’espai dels elements tallant a mà el negatiu. La fotografia, voilà, es transforma en una tessel·la gaudiniana. Retrobar-se o morir.

A la imatge, La Pedrera de Manel Esclusa.