Un recorregut pel món d'Antoni Tàpies. Col·lecció #10

Com en altres ocasions, la Fundació Antoni Tàpies de Barcelona presenta, fins al 31 de maig, una selecció d’obres d’Antoni Tàpies pertanyents al fons de la col·lecció. La mostra, que inclou diferents moments creatius de l’artista, des de la dècada dels 40 del segle XX fins a la seva maduresa, il·lustra l’evolució del seu llenguatge, que té com a denominador comú arribar al coneixement a través de l’art. Les seves primeres obres, fetes amb materials pobres, ja anuncien les seves realitzacions posteriors. Creu de paper de diari (1946/1947) palesa l’interès pels materials extrapictòrics i per la representació de la creu, símbol que serà característic del seu univers. Proper a la resta dels membres de Dau al Set, Tàpies desenvolupà un orbe d’éssers i d’espais onírics, pròxim a Miró i a Klee, exemplificat en dos dibuixos del 1948, Dibuix i Carbó i tinta. El 1953 abandona el surrealisme i reprèn les investigacions sobre els materials i les seves textures, un fet que el porta a treballar amb terres, grattages, collages, incisions, escriptures, senyals, grafits... en uns empastaments gruixuts i densitats matèriques, com ara Gris, taronja i rosa (1967). Aquesta obsessió per tot allò matèric, per les superfícies denses, serà un dels eixos que es mantindrà al llarg de la seva trajectòria, com veiem a Llinda (1975). En la dècada dels anys seixanta apareixen elements figuratius i signes cal·ligràfics, a més de formes antropomòrfiques (peus, cames, orelles) d’una profunda dimensió simbòlica. El compromís social amb referències polítiques també hi és present en peces com ara A la memòria de Salvador Puig Antich (1974). L’exposició també té exemples en els quals es manifesta la influència del misticisme oriental i de les doctrines del Zen, les quals van marcar un esperit que s’ha situat en els estadis superiors de la cognició. El fet que mai hagi separat les disciplines de l’art i la filosofia, i sobretot la influència que han exercit en la seva obra els pòsits orientals, l’ha portat a evolucionar constantment sobre el valor de l’existència. L’anàlisi sobre temes tan transcendentals com ara la vida i la mort o la relació entre ciència, filosofia i art ha estat un exercici visionari que a tothora ha sustentat tot el seu procés creador. D’altra banda, mai s’allunya de la quotidianitat, i en la seva obra la dicotomia art-vida és molt propera. Matèries, signes, formes, empremtes, gestos, escriptures, grafits i senyals, tot i ser familiars, aprofundeixen sobre la consciència universal. L’espai plàstic de l’artista reuneix restes de coses i fragments humans que són dignificats i portats a una altra dimensió. Al darrere de la insignificança, del banal, de la quotidianitat hi ha per a Tàpies la poètica de la vida, com ara en Armari (1973) i Metall i ampolla (1993). Per això, defensa els valors permanents i profunds que són els que situen l’home vinculat a l’univers i a la natura. L’austeritat del món tapià en l’espai despullat es va anar reforçant a mesura que avancen els anys. El silenci, la vacuïtat, l’essencial, el buit... suposen en la mística oriental la plena realització: un diàleg del cos a l’espai, de l’home a l’univers en una interrelació d’equilibri. També el color, plenament interioritzat, s’acosta més a la vida meditativa i introspectiva que no pas als colors cridaners de la societat urbana i consumista. L’art com a capacitat transformadora, com a procés d’iniciació, esdevé el discurs del treball últim d’un Tàpies que se’ns mostra reflexiu sobre la manera d’entendre el món que l’envolta.