En primera persona

La idea de testimoni, de confessió, parlar en primera persona per narrar la mateixa experiència, com a expressió de subjectivitat o com a exposició de l’íntim, és una manera de transmetre veracitat. Ho veiem en llibres, en documentals, en programes de televisió i també en treballs d’artistes. En un moment en què la realitat apareix construïda, mediatitzada i virtualitzada, sovint el que ens queda és l’“aquí i ara”, les vivències més personals i la relació amb els altres. L’artista Sophie Calle, de qui aquests dies podem veure una exposició a la Virreina. Centre de la Imatge de Barcelona, ​​és un bon exemple d’això. Calle escriu fragments de la seva biografia, que són veritables tranches de vie: es fa seguir per un detectiu; convida persones a dormir amb ella i a explicar històries; comparteix una carta de ruptura sentimental i demana a més de cent dones de professions ben diferents que l’analitzin, la interpretin, la comentin i la cantin, si ho consideren oportú. En el cas de Calle és molt difícil separar la part professional de la personal, segurament perquè treballa les circumstàncies de la seva vida com una forma d’aproximació artística: demana que li escriguin cartes d’amor, encarrega la seva biografia a un escriptor d’ofici o filma com una ficció la història d’amor que ella confessa que és la més autèntica que ha tingut. Calle és la protagonista de la seva pròpia novel·la i també de la d’altres, com ara Leviathan, de Paul Auster, en la qual no costa reconèixer-la en el personatge de Maria Turner o en el relat Perquè ella no va demanar, del llibre Exploradores del abismo, d’Enrique Vila-Matas. Però Calle no és l’única. A l’artista nord-americana Jill Magid també li agrada veure’s com “la protagonista de la novel·la d’una altra persona”. L’any 2007, Jill Magid torna a la seva ciutat després d’haver passat cinc anys a l’estranger. Com que viu a Brooklyn, agafa el metro sovint i no se’n sap avenir cada vegada que escolta per megafonia l’anunci que “per raons de seguretat” qualsevol passatger pot ser objecte d’un escorcoll. Sense dubtar-ho, Jill s’acosta a un oficial i li demana que l’escorcolli. La negativa del policia deriva en un acord: la possibilitat que l’artista l’acompanyi durant les seves rondes de vigilància nocturna. Els mons als quals pertanyen els protagonistes d’aquesta història no poden ser més diferents, però la fascinació és mútua i ella escriu un diari que recull totes les seves impressions durant els torns de vigilància. Calle, Magid i molts altres artistes utilitzen estratègies d’(auto)representació, es mouen en el terreny del privat, es fixen en la quotidianitat, l’íntim, l’afectiu, l’emocional i el confessional. Posen el jo en el centre del discurs per, en el fons, parlar de tots nosaltres. A la imatge, Sophie Calle. Cuidi’s. Cantant de Tango, Debora Russ” 2007 (detall) © Sophie Calle/ADAGP, París, 2015. Cortesia galeria Perrotin and Paula Cooper Gallery.