Torres Monsó: El que m'atrau

En Paco Torres Monsó aprèn l’ofici d’escultor i ho fa amb els mestres i els ressons que té a l’abast: en Monjo (l’escultor oficial de banquers i persones de pes), en Clarà (l’escultor dels símbols i signes transcendents), en Mallol (la ponderació i contenció dels ideals fins a restituir-los a la sinceritat desitjada; amb un correctiu, en Casanovas, que ho reduïa tot als límits acceptables de la credibilitat), en Duñach (la simbòlica immediata). Aquest grup d’escultors (amb altres de no menys assenyats acadèmicament, culturalment i acordats amb el sentit real de la societat benestant i dominant, en Viladomat o en Marés) eren els elaboradors de les icones que estèticament havien de substituir la realitat d’un país que es volia presentar amb la intenció de crear un ideal d’humanitat que superés el desastre i el desànim del qual el nefast, negatiu i venjatiu Josep Pla diu i descriu que mostraven els seus conciutadans: “Malfets corporalment, malgirbats de vestimenta, trapelles i de no gaire fiar quan parlen d’ideals” (en Pla no ens explica mai, tanmateix, el perquè de tot plegat, encara que ell n’ha viscut personalment alguna de les raons). Tant és així  –per plasmar-ho amb un nom i una obra– que un col·lega, Manolo Hugué, escultor de dues generacions anteriors a la de Torres Monsó, explica que en el seu ànim i desig d’elaborar una venus, el símbol per excel·lència de la sensibilitat i de les proporcions intel·lectuals, sensibles i humanes que ha de tenir tota forma, el desig i la ponderació mediterrània, quan ell, en Manolo, vol concretar-la en una figura ideal, i per assolir-ho es lliura a la tasca creadora, sempre li surt una granota. Significatiu, tot plegat; tot i reconeixent que en Manolo Hugué és un cas d’històrica mala sort personal de soca-rel, malgrat la bona disposició sensible, intel·lectual i conceptual per elaborar els signes d’identitat i de sinceritat mental i sensible que calguessin. El noucentisme es volia com un correctiu de l’aparent disbauxa, dispersió sensible i excessivament historicista del modernisme. El noucentisme volia posar fi a la distorsió, retenir-se en la quotidianitat equànime, pulcra i educada: les bones formes simbòlicament i socialment establertes. Però la realitat del carrer –i els estudis d’art inconformistes– era la que era i l’aparició de nous materials indiscriminats, i a disposició de qui vulgui servir-se’n i en tingui la sensibilitat per fer-ho, enfronta un Torres Monsó que no deixava de sentir-se dominat per la follia natural del surrealisme, que s’encreua amb la seva trajectòria vital que, com sabem, fou entre el 1922 i el 2015, un arc temporal de la modernitat determinant per a tots i per a tota manifestació formal i/o intel·lectual. Travessades totes les temptacions acadèmiques, del taller, de la societat i els seus encàrrecs, on arribem i vull arribar és al Torres Monsó més cabdal, més profund, el Torres Monsó artista conceptual. Si ens hi fixem bé, verificarem que l’escultura contemporània o serà conceptual o no serà; el cop d’ull a una escultura ha de ser aquella resposta sense mots a una mirada. L’escultura conceptual –que en Torres Monsó sabia dominar molt bé– no és la presència tridimensional il·lustrativa d’una frase, sinó que és l’explanació matèrica de la frase, la presència d’una intenció sensibilitzada, feta sensacions tàctils, visuals i, si s’escau, sonores. Aquest Paco Torres Monsó és el que m’atrau i m’apassiona. A la imatge, Torres Monsó.  Drone.  Exposició a El Bòlit, a finals del 2014. (Foto Josep M. Oliveras).