El malentès de l'art

Enfront de l’art contemporani està instal·lada la rara idea del significat i la significació, quan una de les bases de les pràctiques artístiques té a veure amb la literalitat. – Explica’ns què estàs veient –demana una periodista armada amb micròfon i auriculars a una senyora al centre d’art–. La seva resposta es retransmet en directe a través de les ones de ràdio en un programa juvenil de difusió matinal. I la senyora explica amb sorprenent precisió el que veu: una estructura de vidre semblant a un mobiliari urbà modern, amb els vidres ratllats com en un acte vandàlic i unes bosses de cuquets de formatge industrials deixades allà, amb els cuquets tirats a terra, la qual cosa omple la sala d’un penetrant olor de formatge i plàstic. És llavors quan, malgrat la precisió, la periodista insisteix: – I ha entès alguna cosa? – No –respon la senyora. Com que no? Ho ha entès tot! És que no ho acaba d’explicar amb precisió? Per què aquesta insistència en el significat? En tot cas, li faltaven algunes claus, com ara saber exactament què està escrit als vidres: però aquest seria un problema de vista o de desconeixement, però no d’entesa. No deu ser que el que no entén és la seva pregunta? Efectivament, l’última pregunta de la periodista sobrava... Però tornava a sembrar un dubte sobre el valor del que s’està veient, insistint en la suposada retorçada complexitat de l’art contemporani quan, en realitat, no és així. No passa en cap altre lloc de la cultura. Per exemple, després de veure una pel·lícula, una obra de teatre o acabar un llibre... si a algun espectador o lector li demanen explicacions sobre el que ha vist o llegit, mai no li demanaran si ho ha entès. Segurament l’espectador, o el lector, s’ofendria i respondria, si de cas, que no s’ha explicat bé. En tot cas, l’última pregunta tindria a veure amb si li ha agradat o no. I això ja és un altre tema. No obstant això, enfront de l’art contemporani està instal·lada aquesta rara idea del significat i la significació, quan una de les bases de les pràctiques artístiques, i per extensió de les pràctiques culturals, té a veure amb la literalitat. La descripció precisa del que hi ha dóna totes les claus d’un possible contingut. O encara millor, i per ser més fidels tant a Deleuze (“no hi ha més profunditat que la superfície”) com a Warhol (“si voleu saber alguna cosa més de mi, fixeu-vos en la meva superfície”), el contingut està a la superfície. A partir d’aquí és on és possible començar a parlar discutir i pensar. I, per exemple, recuperar l’exercici històric que les obres i els artistes no hi són perquè siguem fidels als seus significats ocults, n’hi ha prou de ser fidels a la seva superfície. És a dir, no ser-ho en absolut i així els podrem utilitzar per establir nous discursos i narratives. Potser aquest seria un bon punt perquè periodistes i mitjans comencessin a treballar i així eliminar alguns prejudicis sobre l’art i la seva dificultat, l’enrevessament o els significats ocults. Oblidar d’una vegada Umberto Eco i la seva Obra oberta i rescatar de l’oblit Susan Sontag i Contra la interpretació. Perquè, d’altra banda, a qui se li va ocórrer que algú no vulgui deixar clares les seves intencions?, o qui és que no vol deixar clar el que vol dir? Avui dia, els discursos esquius i polisèmics només són usats pels polítics per sembrar més confusió i, sobretot, per no definir-se. Jo, per la meva banda, no vull que ningú em malinterpreti. A la imatge, Pepo Salazar. Instal·lació a PUNK, CA2M Centro de Arte Dos de Mayo Madrid. (Photo by Andres Arranz).